Emocions i titelles, Jornada Internacional a Barcelona


Un article sobre la jornada a la revista digital: www.putxinelli.catEmocions i Titelles, Jornada Internacional a Barcelona


Es va realitzar el dijous 28 de juny de 2012 la III Jornada Internacional d’Educació i Titelles que organitzal’Institut de Ciències de l’Educació (IEC) de
la Universitat de Barcelona, sota el comandament de la titellaire i
activista cultural Teia Monner, verdadera ànima d’aquestes jornades que
es venen celebrant des de fa sis anys. La idea de la trobada és juntar
en un sol dia tot un seguit d’experiències exposades per especialistes,
ponències que tenen lloc durant el matí, mentre a la tarda hi ha unes
sessions pràctiques amb tallers impartits per alguns dels ponents i un
espectacle de titelles, aquesta vegada a càrrec del veterà grup Titelles
Babi.
Richard Bouchard

Intervenció de Richard Bouchard. Foto Teia Monner.
S’ha
de dir que parlar a Barcelona d’Educació i Titelles, una temàtica que
en altres latituds també se sol associar a Titelles i Teràpia, és
quelcom de nou, malgrat la llarga experiència que els mestres locals
tinguin en la utilització dels titelles. Nou sobretot perquè la Jornada
preté reflexionar i posar sobre la taula les pràctiques més avançades 
d’aquest ús dels titelles, tot buscant una sistematitzaciò i un rigor
que només pot venir de l’experiència quan aquesta és contrastada pels
anys i pel coneixament acumulat d’intercanvis internacionals sobre la
matèria. Existeix, en concret, l’associació “Marionnette et Thérapie
que funciona des de 1978 i que des de llavors no ha cessat de treballar
en aquest camp, desenvolupant tot un llenguatge i un corpus teòric 
absolutament excepcionals.
Els
titellaires professionals sempre han vist aquesta especialitat com un
apèndix lateral de la professió. Però  quan t’acostes a la seva realitat
i entres en les exposicions i els debats que s’hi generen, un s’adona
de com les seves pràctiques es mouen pels espais més íntims del Teatre
de Marionetes, és a dir, allà on es parla de les temàtiques del Doble,
de les Dualitats i dels mecanismes de projecció que són sempre qualsevol
animació d’un objecte o d’un titella.  Unes temàtiques que a més es
plantejen i s’experimenten des dels nuclis psicològics més profunds  de
la persona. És a dir, en contacte íntim amb l’essencialitat perceptiva
de la psique humana, lluny de les teoritzacions esteticistes i purament
acadèmiques. La pràctica i l’experiència són els pinyols d’aquesta
activitat que a més va adreçada a futurs practicants, com són els
mestres o els psicòlegs. Haig de confessar que vaig quedar impressionat
pels relats de la majoria dels ponents, sorprès de com estaven tocant
les essències de la nostra professió, traslladant els fenòmens
projectius i desdoblatoris, bàsics del teatre de titelles, a la pràctica
docent i terapèutica.
Va
obrir la Jornada un parlament de la titellaire i especialista en totes
aquestes qüestions, ànima de l’Encontre, Teia Moner, qui s’encarregà de
presentar la temàtica general de la trobada, Emocions i Titelles, així
com les diverses ponències que es farien al matí i les activitats
programades a la tarda.
Èlia
López-Cassà, mestre, psicopedagoga i doctora en Ciències de l’Educació i
membre del Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP), de la
Universitat de Barcelona (UB), va ser l’encarregada de situar la
temàtica Titelles i Emocions des d’una perspectiva teòrica i alhora
pràctica. Després de definir el que és una emoció, va anar desgranant
els seus diferents tipus per poder-nos situar en aquesta complexitat
interior tan rica de matisos i de contrastos. Els educadors i pedagogs
cerquen sobretot una gestió equilibrada de les emocions, donada la gran
dificultat que hi ha en gestionar-les, especialment les més negatives i
les que solen amagar-se o simplement projectar-se als demés, recurs que
explica el noranta-nou per cent dels conflictes socials i de convivència
entre les persones. En aquest sentit, l’eficàcia dels titelles radica
en la seva capacitat de ser objectes de projecció de les nostres
emocions més difícils de manifestar, aquestes que solem projectar d’una
manera inconscient en els demés, convertint-los en els nostres enemics o
en verdaders diables. Els titelles accepten aquestes projeccions
inconscients i d’aquesta manera acaben sortint a la consciència. Són,
d’alguna manera, uns miralls que posem dins nostre i que reflexen els
racons més foscos i amagats de la psique. Com es pot veure, d’una
utilitat indiscutible.
Va parlar a continuació Richard Bouchard, Director General del ÉNAM (École Nationale d’Apprentissage par la Marionnette),
del Canadà, una institució puntera i alhora única dedicada a les
persones psicològicament no aptes pel treball i per això excloses de la
societat. La singularitat de l’escola és que centra la seva pràctica en
el Teatre de Marionetes, amb un rigor i una serietat en el seu ús
realment excepcionals. Va explicar Richard Brouchard la història de la
institució, com van començar amb mitjans totalment precaris l’any 1990
fins a esdevenir el centre internacionalment reconegut que és ara. Com
ens va explicar el ponent, l’ÉNAM utilitza la marioneta per trencar
l’aïllament de les persones que pateixen greus problemes de salut mental
i ajudar-les així a canalitzar el fluix d’emocions que viuen a diari.
Un treball bàsicament d’equip que s’acompanya amb el seguiment
individualitzat i que ha conseguit ja resultats extraordinaris.
Gilbert Meyer

Intervenció de Gilbert Meyer. Foto Teia Monner.
Ens
va explicar el ponent que un estudi econòmic dels resultats aconseguits
es tradueix en un estalvi per part de les institucions d’uns noranta
mil euros per pacient a l’any, quantitat que, si es multiplica pel
nombre de pacients, supera el cost de manteniment de l’ÉNAM en el seu
conjunt, Els assistents vam poder veure alguns videos de representacions
fetes per pacients, on es podia veure com la disfressa i el titella els
servia per exterioritzar unes emocions que altrament quedaven
reprimides.
Molt interessant va ser també la ponència de Gilbert Meyer, un veterà titellaire d’Strasbourg, França, de lacompanyia Tohu Bohu Théâtre,
que des de fa anys alterna les seves activitats en el món de
l’espectacle amb una feina d’assistència social i psicològica a través
de les marionetes (s’ha de tenir en compte que Gilbert, abans de ser
titellaire, era infermer de malalts mentals). Concretament, ens va
explicar les seves experiències a l’Àfrica, quan fa un any va treballar
amb un grup de nens afectats pel virus de la SIDA al Txad. Les
explicacions dels seus exercicis i de les diverses pràctiques efectuades
va impressionar als presents, tot mostrant-nos les enormes
possibilitats que tenen els titelles per a integrar als nens amb
problemes importants de salut i d’exclusió social.
Segons
Gilbert Meyer, treballar amb marionetes permet estructurar el caos de
les emocions i alhora ampliar la paleta perceptiva de les mateixes, “tot
declinant els seus colors fonamentals” o, dit en altres paraules,
redescubrir els cinc sentits. Va explicar el costum molt extès al Congo
de l’ús que es fa de les màscares petites, que serveixen per encarnar
els problemes de la gent. Així, quan un nen o un adult té un problema
greu, la comunitat es reuneix i construeix una màscara adaptada al
problema plantejat. D’aquesta manera, l’afectat s’allibera del problema,
del qual se n’ocupa a partir d’aquell moment la màscara. Una ingenuïtat
molt operativa, com ha pogut comprovar Gilbert Meyer mantes vegtades.
També va parlar de com la marioneta és una mena de mirall que ens permet
entrar dins de nosaltres, veure allò que passa al nostre interior, i
observar els afectes (sentiments i emocions). De fet, tots els procesos
terapèutics que usen la marioneta no busquen altra cosa que el pacient
prengui contacte amb ell mateix. Igualment, el fet de construir una
marioneta obliga a l’executant a desdoblar-se en allò que està fent,
posant-hi una determinada emoció. Un fenomen, per tant, encarnatori que
ens allibera de l’esquematisme abstracte en el que la nostra societat
sembla voler-nos conduir. Això explica que fins i tot la Mort pugui
representar-se amb un titella, i que Punch l’acabi estomacant.
Taller Gilbert Meyer

Moment del taller impartit per Gilbert Meyer. Foto Teia Monner.
Gilbert
Meyer ens parlà al final de la seva intervenció d’uns projectes de
contes explicats mitjançant objectes visuals, inspirats en l’art
japonès, i que consisteixen en unes tabletes dibuixades a la manera
popular d’algunes regions africanes.
Va
prendre la paraula Teresa Forcada, una mestre que va treballar des del
2005 fins el 2009 amb un grup d’acollida el tema del Dol Migratori, a
una escola del Prat del Llobregat. Titulat l’espai de treball “Aula i
Vida”, Teresa Forcada ens va encisar a tots explicant-nos amb una
concisió extrema i un relat tan transparent com honest, la seva
experiència amb un grup de joves que procedien de països diferents i que
vivien el “dol” d’haver deixar família, amics i un entorn social
complex i afectiu. El treball es va focalitzar en les marionetes, per a
la qual cosa van comptar amb l’ajuda d’un titellaire professional
procedent de Colòmbia. Una experiència d’una profunda humanitat que va
desvelar la singularitat, el rigor i l’eficàcia d’un treball fet des del
cap i des de les emocions.
Taller Richard Bouchard

Moment del taller impartit per Richard Bouchard. Foto Teia Monner.
A
continuació, Jonathan Sánchez ens va presentar una teatral i amena
ponència sobre la por, que ell va titular: “Tothom té por. I què?”.
Professor de l’escola Palau de Palau de Plegamans, Jonathan Sánchez va
desgranar tots els elements de la por, explicant com aquesta treballa i
acaba provocant tres tipus de resposta: la Fugida, l’Enfrontament i la
Paràlisi. Ens exposà la seva experiència amb els alumnes de l’escola, i
com els titelles permeten encarnar les pors i ajuden així a poder-les
objectivar i, per tant, a relativitzar-les.
Montserrat
Capdevila i Teia Monner ens van explicar la seva experiència en els
tallers amb titelles que duen a terme a l’escola on treballen, amb
imatges i alguns videos que van ser molt rev elatius i aclaridors.Va ser
molt interessant constatar com gràcies als titelles, un grup de nens
difícils i sense cap empatia entre ells, va modificar el seu
comportament per acabar escenificant una posta en escena final del tot
entrenyable i amb un esperit de convivència notable.
I,
per acabar, i quasi a córre-cuita, a causa d’haver-nos passat de
l’horari previst, Ruth Revaliente i Marta Torrico ens van exposar la
seva particular experiència en els seus taller de titelles, també d’un
gran interès, amb imatges i fotografies de les pràctiques amb els seus
alumnes.
Titelles Babi

Actuació del grup Titelles Babi. Foto Teia Monner.
Es
pot dir que els resultats de la intensa jornada van ser extraordinaris.
La nombrosa assistència -potser una cincuantena de persones- va poder
gaudir d’un seguit de ponències, pràctiques i experiències fetes en
contextes tots ells molt diferents entre si: un matí teòric que es va
completar amb la pràctica dels tallers (a càrrec de Gilbert Meyer i
Richard Bouchard), i l’espectacle a la tarda (a càrrec del grup Titelles
Babi). Una Jornada excitant, realment llamineres i feconda en idees i
coneixements. Esperem ja amb ganes la propera cita d’aquí a dos anys.
Totes les ponències de la Jornada es podran trobar en breu al blog de la Teia Monner:
http://titellesieducacio.blogspot.com.es/
Adjuntem
unes fotografies que ens ha enviat Glòria Roig i Giménez sobre la
Jornada. Els titelles que apareixen al final i que s’han utilitzat per
la imatge rotativa de la portada, són de la psicòloga Alba Juanola:
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
Fotos Glòria Roig i Giménez
avatar

Por 

Toni
Rumbau és titellaire i escriptor, fundador de la històrica companyia La
Fanfarra de Barcelona (1976), del Teatre Malic (1984-2002) i del
Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions (1993).
caCA