Espanya
a. TITELLES PER ENTENDRE LA DIVERSITAT A L’AULA
Federació ECOM http://www.ecom.es/
b. EL MEU MESTRE ES UN TITELLA
Article que va sortir en el diari EL PAIS, el dia 26 de febrer de 2007, de l’Àngela Boto.
c. TREBALL AMB ADULTS ESQUIZOFRÈNICS
Centre de Dia de Santa Eulàlia. Hospitalet de Llobregat. Germanes hospitalàries.
Alberto García. Psicòleg. 2004
a. TITELLES PER ENTENDRE LA DIVERSITAT A L’AULA
Federació ECOM http://www.ecom.es/
Fig 56
Aquesta no és una experiència directa amb alumnes amb necessitats educatives especials, sinó que serveix com a eina de treball contra la discriminació per discapacitat física a l’aula. És per això que m’ha semblat interessant incloure-la en el meu estudi. Es tracta d’un espectacle que es porta a les escoles per treballar la sensibilització vers les persones amb discapacitat.
Després de tenir una entrevista amb la Maria José Rozas del Programa de Sensibilització, Lleure i Esport de la Fundació ECOM, vaig poder gaudir de la representació de titelles i posterior col·loqui, i vaig comprovar que els objectius que s’havien proposat s’aconseguien amb èxit, ja que l’activitat estava molt ben estructurada tant a nivell d’informació com de manipulació. És una activitat que promou la Federació ECOM que té la seu central a Barcelona.
Aquesta federació és una organització amb més de 50 professionals que agrupa a 141 associacions de persones amb discapacitat física de tota Espanya. La seva tasca es centra en col·laborar amb aquestes entitats en els seus esforços per millorar la qualitat de vida dels seus socis.
Des d’any 2003, en el marc de l’ Any Europeu de les persones amb discapacitat, desenvolupa el projecte “Companys de Barri” d’informació i sensibilització a nens i nenes entre 8 i 12 anys.
A través de curtes representacions, s’introdueixen temes com ara la ceguesa, la paràlisi cerebral o el retard mental, com també les diferències ètniques i culturals.
“Companys del Barri”, així es fa dir un grup de cinc nois i noies (titelles) que van anar a la mateixa escola i viuen en el mateix barri. Avui ja estan a l’ institut, i volen explicar-nos com es van conèixer, es van fer amics i van aprendre els uns dels altres.
Al grup hi ha representada una part de la diversitat que podem trobar a Catalunya i cada titella està disposada a parlar-ne, a explicar què li passa, per què no camina o com llegeix sense usar els ulls o d’ on vénen els seus familiars de pell morena, volen escoltar i aclarir els dubtes i satisfer qualsevol curiositat.
Saben que un millor coneixement és un primer pas per a una millor relació de cooperació i, de vegades, d’amistat.
Per produir aquest marc, s’ha dissenyat aquest espectacle de titelles destinat a nens i nenes entre 8 i 12 anys, en què es mostren dues causes de diversitat, les disminucions i les diferències culturals. A través de curtes representacions, s’hi introdueixen temes com la ceguesa, la paràlisi cerebral o el retard mental, com també les diferències ètniques i culturals. L’espectacle es molt interactiu i els espectadors poden finalment preguntar als titelles tot allò que els causa curiositat o com han de comportar-se quan un company del barri, de l’escola o de l’escala de casa, es troba en la mateixa circumstància que el titella.
Es parteix de la hipòtesi que la millora dels coneixements i el treball sobre tòpics i prejudicis faran explícits els valors de convivència
L’objectiu general és per tant posar a disposició de monitors, educadors, animadors de lleure i altres professionals o voluntaris en l’àmbit del treball social, el lleure, l’educació formal, ludoteques, casals, esplais i altres entorns infantils (i també adults!!!), una eina de treball per a la lluita contra la discriminació a causa de discapacitat o minorització cultural.
b. EL MEU MESTRE ES UN TITELLA
Article que va sortir en el diari EL PAIS, el dia 26 de febrer de 2007, de l’Àngela Boto.
Fig.57
“Max és un refutat pedagog, té una llarga experiència animant grups d’estudiants i també de professors. La seva especialitat és crear una bona dinàmica de grup i ha aconseguit que tothom l’adori. Max té nomé 4 anys i en la seva vida anterior ha estat un mitjó. Samuel J.Crombé, psicòleg infantil i pedagog, va intuir en aquell mitjó un talent amagat per l’ensenyament i li va donar vida com “marioneta drac, perqué Max i els seus amics se senten ferits si se’ls anomena titella mitjó”.
Max forma part d’un grup de titelles pedagogs pioneres en Espanya, però que de la mà de Samuel J.Crombé ja ha recorregut altres països formant a professors que després les utilitzen amb els seus propis alumnes. Ara, junt amb un grup de pedagogs i creadors, està formant a docents espanyols. Es tracta d’una nova forma d’entendre l’ensenyament, en el que l’objectiu es que l’alumne assumeixi la responsabilitat de la seva formació.
“A França és habitual la seva utilització i al Japó els titelles estan integrats en l’aprenentatge de les llengües” diu Crombé. La seva aplicació fonamental ha estat en les classes d’idiomes, però s’està introduint en altres assignatures i inclús es pot fer servir per trencar una dinàmica negativa dins d’una classe.
El pedagog assegura que en la seva experiència “quan un personatge ja conegut pels alumnes apareix en una classe, es crea una corrent emocional que està més enllà de tots els problemes d’autoritat i respecte. L’ambient canvia immediatament”.
La veu d’aquests curiosos personatges els permet manifestar allò que mai sortiria de la seva boca. “El mestre els pot utilitzar amb estudiants conflictius per canalitzar l’oposició o la violència”, explica Crombé. Els alumnes no es resisteixen a la fascinació d’un titella: “En quan el tenen a la mà es posen a treballar espontàniament, inclús canviant la veu”.
Max és molt afectuós i li agrada cantar. De fet quan hi ha exercicis pesats s’encarrega d’alleugerar l’ambient fent algun dels seus famosos espectacles. Però quan les coses es compliquen i sorgeixen preguntes complicades o temes particularment difícils, és Merlín qui s’ocupa de resoldre la situació. Merlín és un savi, un mag que ho sap tot, que té totes les respostes i que sempre està disposat a ajudar. “Al no ser un mestre el que resolt les dubtes, els estudiants se senten més lliures i s’atreveixen a preguntar més coses. L’única condició es prendre el temps necessari per familiaritzar-se amb el titella i establir un lligam amb ell. Després els límits de la seva aplicació estan en els de la pròpia imaginació”.
La formació de professors de primària i secundària en la utilització dels titelles ha començat recentment, és per això que encara no es disposa d’una avaluació del seu ús, però la metodologia forma part de tot un moviment europeu.
“S’està donant una gran transformació i el seu objectiu és que l’estudiant s’autoavalui i s’automotivi, i els mètodes artístics o teatrals són eines d’aquesta nova forma d’ensenyament. Posar el titella en la mà de l’estudiant és com passar-li el relleu de la responsabilitat del seu aprenentatge”.
Article del diari EL PAIS, el dia 26 de febrer de 2007, de l’Angela Boto.
c. TREBALL AMB ADULTS ESQUIZOFRÈNICS
Centre de Dia de Santa Eulàlia. Hospitalet de Llobregat. Germanes hospitalàries. Alberto García. Psicòleg. 2004
Aquest psicòleg, fa 5 anys va iniciar una activitat relacionada amb titelles. A partir d’aquí van formar un grup de teatre de titelles “Imagina”, amb el qual actuen per escoles, amb molt bona acollida per part del públic.
El treball es desenvolupa amb pacients que pateixen un trastorn mental sever, amb una llarga evolució i que han passat prèviament per un altre tipus d’activitats rehabilitadores de caràcter bàsic. Hi treballen també educadors.
Amb l’experiència “Imagina” es conjuguen aspectes de treball en equip, dinàmica grupal, educació i animació sociocultural, el que permet aprofitar aportacions de molts models de intervenció en funció de les necessitats detectades. A nivell general l’objectiu de l’activitat és la creació d’una oferta ocupacional alternativa que permeti generalitzar les habilitats adquirides en altres intervencions de rehabilitació i suposi una proposta d’acostament i inserció cap el marc comunitari. A nivell individual, els objectius són els establerts en el seu Programa Individual de Rehabilitació i reinserció.
“Intentem que els pacients participin en tot el procés, no solament en la creació, construcció i posada en escena, sinó molt especialment en les feines i la presa de decisions.
Actualment m’ocupo d’un dels espais de creació d’històries i a formar els usuaris en les capacitats dramàtiques i expressives. Per altra banda assumeixo les tasques de planificació i coordinació global del projecte i les d’avaluació dels resultats del mateix. Cada sessió dura unes dos hores i la freqüència és semanal. La relació entre el grup es caracteritza pel mutu recolzament i el permanent suport entre els diferents membres. S’han evaluat millores en la pràctica totalitat dels àmbits d’intervenció, especialment en els apartats corresponents a la sintomatologia negativa (aïllament, inhibició, dificultats de pensament abstracte…) però potser un dels aspectes més rellevants sigui l’aportació a nivell emocional i, en conseqüència la millora en l’autoconcepte i la valoració de les seves pròpies necessitats.”
Fig.58