1. Descoberta del valor de l’esforç i de l’alegria de participar amb nens distròfics musculars.
Secretari General “Marioneta i Teràpia”. Japó (16)
L’associació “Marioneta i Teràpia” del Japó es va fundar a Nagoya l’any 1989.
És un centre on s’organitzen trobades i conferències per a professionals de l’educació i de la medecina.
En el centre de formació de l’associació s’ha creat una classe on s’utilitzen els titelles. Aquesta classe està destinada a joves amb problemes mentals tals com els autistes i amb desordres motors d’origen central.
L’edat oscil·la entre els 18 i 25 anys.
Es construeixen titelles amb materials molt senzills i es treballa una obra còmica molt coneguda al Japó: El casament dels ratolins.
Cada persona discapacitada està acompanyada d’un voluntari, que l’assisteix durant el procés de creació i en les representacions.
Es fan adaptacions dels titelles. Per exemple, una persona discapacitada que va amb crosses, se li posa damunt la crossa, un titella, i el pot fer accionar des de la mateixa crossa.
Tenen un petit teatre que els hi ha subvencionat una empresa d’assegurances.
També tenen un butlletí que els hi ha subvencionat la mateixa empresa.
2. Paper jugat pel teatre de titelles desprès del terratrèmol de Kobe, per ajudar als nens/es i persones molt traumatitzades. (produït el gener del 1995, amb sis mil morts) (17)
Maki Kohda. Professor de la Universitat Seitoku. TOKYO. Japó.
Desprès del terratrèmol, molts espais públics van estar utilitzats com a vivendes provisionals (sales comunals, escoles, guarderies…) i també es van instal·lar carpes en els parcs. Aquestes vivendes malauradament van estar utilitzades durant un o dos anys.
La vida en aquests llocs era difícil, ja que no hi havia intimitat. Tampoc es descansava bé a les nits.
En aquesta situació difícil, els nens intentaven portar una vida normal.
Vaig pensar que els titelles podrien ser un bon mitjà per treure l’angoixa.
No vaig anar de seguida desprès del terratrèmol, ja que quan hi ha hagut un sisme, desprès hi ha rèpliques i la gent està encara amb molta por per si hi ha un altre de gran i no surten al carrer.
Vaig crear una xarxa de voluntaris adults que feien representacions de titelles.
(al Japó no hi ha la tradició de que els nens facin titelles).
S’han realitzat més de 200 representacions durant cinc anys. El grup de titelles s’anomena “Bona cara, cara somrient”. L’objectiu era retrobar el somriure en la cara de les persones que havien patit el sinistre, amb les nostres representacions.
Tenia dues oficines, una en el lloc del sinistre i una altra en un poble fora.
Hi havia diversos grups treballant (sempre amateurs i voluntaris).
En acabar la representació es repartien titelles de dit fetes de paper (que havien construït els meus alumnes de la universitat), i així els nens podien continuar jugant amb els titelles.
A causa de la por, els nens no deixaven la mà dels pares. Però gràcies a les representacions, s’acostaven sols al teatrí. En la situació tant forta com és un terratrèmol, en situacions de guerra, en conflictes on la por i la tensió de les persones està al màxim, la força del teatre de titelles, sobretot orientat als més petits, pot alliberar els cors de greus preocupacions i pot fer néixer una voluntat de viure.
(17) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 28 – 2002
