Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Suïsa
- TREBALL AMB TITELLES D’UN TITELLAIRE I UN MESTRE D’ESCOLA, DURANT UN CURS ESCOLAR
- LA TERÀPIA A TRAVÉS DEL TITELLA I EL CONTE DE FADES
1. TREBALL AMB TITELLES D’UN TITELLAIRE I UN MESTRE D’ESCOLA, DURANT UN CURS ESCOLAR
Sra. Cécilia Bloch-Baggio. Titellaire (5) La Chaux-de-Fons
Aquesta experiència es tracta d’un acolliment individual o en petits grups de nens que vénen enviats per pediatres, pel servei socio-educatiu de l’escola primària o per psicòlegs. El taller es diu: “La caverna dels titelles”.
“Cada any des de fa deu anys, el Departament d’ Instrucció pública del cantó de Neufchâtel em confia nens i nenes d’una classe de 1r o 2n grau de primària per donar un reforç pedagògic amb els titelles durant dos hores setmanals.
Fa tres anys que la Direcció m’ha atribuït una classe de 2n grau: 10 nens i nenes entre 8 i 13 anys que presenten greus problemes d’aprenentatge.
És indispensable una minuciosa preparació del curs i del material perquè els alumnes sentin des del principi una estructura sòlida al seu voltant. Sòlida però flexible i sempre oberta a les idees proposades. Poc a poc és necessari aprendre a escoltar a l’altre, el diàleg, la negociació i la disciplina. Tot això és per poder oferir a cada alumne un lloc i un temps privilegiat on pugui comprendre les seves dificultats, acceptar-les i també les dels altres.
Les sessions comencen en cercle. Al principi demano que tothom digui el seu nom i digui: Estic aquí!
Es respecta el silenci dels que no volen parlar. Al principi del curs amb un gest n’hi ha prou, desprès se’ls hi exigeix més.
Desprès explico un conte. Al principi els grans no fan massa cas perquè pensen que els contes són pels petits. Però a mida que avança el curs la paraula és respectada.
Al cap d’un mes es construeixen els titelles. Els alumnes se senten “petits déus”
Es passen també hores difícils. S’ha de tenir molta paciència, amor i fermesa per negociar, per reequilibrar les situacions vacil·lants.
Es fa tot el possible per remotivar els alumnes que durant l’any van de moments “passotes”a fortes emocions que viuen durant les hores de creació.
En els moments difícils s’agafen els alumnes sols o en petit grup per discutir.
Quan s’acaben la construcció dels titelles, arriba el moment de lesimprovisacions.”
Hi ha un vídeo de l’experiència “El crit del Titella” gravat per Vicent Mercier, director de cinema que va rebre la Palma d’Or per un curtmetratge a Cannes l’any 1985.
(5) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995
2. LA TERÀPIA A TRAVÉS DEL TITELLA I EL CONTE DE FADES
La teràpia pel joc i per l’art (6)
Ursula Tappolet. Atelier de Corsier-Port. Genève 1983
Crear un titella pot ser una construcció o una reconstrucció d’un mateix.
L., 5 anys, va construir un titella. Li pegava, li cridava i l’aixafava, revivint una agressió patida al llarg dels primers anys de la seva vida i “oblidada”, però el seu subconscient ho sabia i li provocava malsons cada nit. Més endavant aquest titella va poder quedar intacte, el terapeuta el protegia i mica en mica va deixar de colpejar-lo. Es va passar setmanes vestint-lo i estimant-lo, i els malsons van començar a desaparèixer
La teràpia que fem és de joc. Nosaltres no donem les joguines fetes, si no que els nens les construeixen.
Fer un titella és un llarg treball en el que es mouen dins del nen moltes coses.
Cada detall pot tenir la seva importància, el color del cabell, el seu vestit…
Ser creatiu és baixar d’alguna manera a les pròpies profunditats, per pujar després quan fa falta per donar forma a les imatges de la nostra ànima, dels nostres somnis, de la nostra imaginació.
Aquest procediment fortifica la personalitat del nen, que pot enfrontar-se millor al que li fa mal.
El paper del terapeuta és ambigu, per una part, ha de tenir tot l’entusiasme, però ha de ser pacient, saber esperar. Abstenir-se és de vegades més important que fer.
El conte de fades és essencial en el nostre treball. El conte popular, el tradicional, impregnat de la vida i de l’experiència de moltes generacions. Tot el que el ser humà pot viure, trobar, les dificultats degudes a la condició humana, són tractades amb símbols que el nen comprèn perfectament sense saber-ho conscientment, ja que està en el pla de la imaginació, en el seu món.
El conte no qüestiona la vida, no hi ha suïcidi, no hi ha escapatòria. Cadascú ha de trobar el camí de la vida i seguir, malgrat els obstacles, les cruïlles de camins o els boscos de monstres, si no acabarà petrificat. (bloquejat).
Explicaré algunes experiències amb contes i titelles amb nens que han vingut al nostre taller:
Por
Sto, 9 anys, ve al nostre taller perquè està molt angoixat, no dorm a les nits, té malsons. Si se li dona somnífers a un nen amb mal sons, no es pot despertar, i quan toca es desperta bé. És important que el nen pugui i sàpiga fugir dels malsons despertant-se. Per tant els somnífers no estan sempre indicats.
La seva mare abans de tenir-lo a ell, va donar a llum un nen amb malformacions que va morir al cap de poc temps. Sto, no l’ha vist però ha sentit la tristor de la seva mare, i més tard en un altre embaràs,la mare té por d’un nadó malalt.
Ell no sabia res d’això, però tenia por de mil accidents possibles, estava aïllat socialment (escola), a causa de la seva actitud ansiosa, era poc emprenedor i no dormia bé. Molts nens que tenen problemes de son, tenen en el fons por a la mort.
Varem treballar amb ell contes de Lapònia:“Aurora Boreal” (en aquest conte es torna una vegada mort transformat en raigs d’aurora boreal per ajudar a les persones que ho necessiten) i “Bosc de la lluna” (el príncep troba a la seva estimada en el bosc. L’estimada es diu “Vida sense mort i joventut sense vellesa”.
Es casen. Però ell no pot estar sempre així, passant-se milers d’anys corrent pel bosc, se’n recorda del seu passat i va a buscar la mort que l’està esperant des de fa mil anys en el castell del seu pare.
Arrel d’aquest conte, es va parlar molt del tema de la mort amb ell i la seva família. El patiment pot tenir un sentit si l’acceptem en comptes de bloquejar-nos. Després va construir un titella nan i una àguila real.
La base de molts casos que tenim en el nostre taller és la d’una por.
Comunicació
El titella és un mitjà de comunicació molt ric. El nen que balbuceja parla sovint sense bloqueig quan li presta la veu a un titella.
La pasta de fusta que utilitzem per construir el cap els titelles ens serveix com a mitjà de comunicació en cas de mutisme. Al modelar es pot crear un diàleg entre les mans del nen i les mans del terapeuta.
Depressió, negativa de viure
Nens suïcides, depressius i anorèxics. Construint un titella, es reconstrueix una mica a si mateix, agafa força. La nostra pròpia alegria de viure ajuda al nen a trobar la seva. La creativitat ens permet tocar les arrels, fortificar el lligam amb el nostre centre, que és el que ens ajuda a trobar la força de viure.
El conte, a més a més, fa explotar els límits estrets i descoratjadors de les aparences, dóna en símbols, visions dels camins de la vida, sentit i finalitat.
Enuresi
El problema de la enuresi és greu, dons pot fer perdre tota la dignitat, ja que s’està humiliat constantment. Ens hem donat compte que els nens que es fan pipi a la nit, durant el dia no el fan correctament. Fan pipi a batzegades.No evacuen la bufeta sencera. Aleshores per la nit, quan estan relaxats, ho deixen anar. Pot ser per por, per mala consciència, una dissort inhibida, una situació familiar insuportable…Amb aquests nens s’han de fer titelles que siguin símbols de protecció: hi ha que han fet àngels daurats, elefants protectors…i amb aquests titelles han deixat de fer-se pipí a sobre.
En el taller he treballat les relacions familiars. He utilitzat el teatre d’ombres, he creat una família de clowns que sempre estan contents. I a partir d’aquí s’han establert relacions familiars que mica en mica desblocaran la situació familiar pròpia. Aquesta teràpia té dos fronts, el treball amb els pares i la teràpia amb el nen.Els titelles i els contes són dos eines molt vàlides, que es completen molt bé per una teràpia per nens. Permeten al nen fortificar la seva personalitat i exprimir els seus problemes en el pla del símbol, dons l’ impacte és poderós, ja que toca les profunditats de l’ànima humana.
Ursula Tappolet ha escrit el llibre:Las marionetas en la educación : La muñeca de la nariz menuda. Barcelona : Edit. Científica-Médica, D.L. 1982
(6) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 15 – 1983
