Introducció

Els titelles som especials.

Introducció

“Així com el sol, l’aire o
els recursos energètics que fem servir per escalfar les nostres cases,
els titelles contenen certs elements que els fan únics i són un
important recurs educatiu. Aquests elements es combinen convertint-los
en un material molt poderós. I fet servir correctament, la eficiència
del recurs s’incrementa.”
(Elementos de comunicación de la marioneta. Jeffrey L.Peyto)
Aquest estudi mostra el gran
ventall de possibilitats que té l’emprament dels titelles a l’escola. És
necessari donar a conèixer a la comunitat educativa aquest element
formatiu en tots els seus vessants: tècnic, històric, de manipulació, de
construcció i d’ús terapèutic. El desconeixement d’alguns d’aquests
aspectes pot dificultar la seva utilització i per tant no aprofitar
aquest recurs en tota la seva extensió pedagògica.
Un titella és un instrument de
comunicació diferent d’un llibre o de qualsevol altra eina
d’aprenentatge. El titella està connectat personalment amb l’usuari.
Aquesta qualitat explica la seva efectivitat en l’ensenyament.
Donat el desconeixement
generalitzat, sovint els titelles entren a l’aula com un divertiment
més, com un estri de joc mal emprat. A vegades es recorre a ells per
passar l’estona, quan no se sap ben bé que fer o com omplir un espai
curricular, desaprofitant així la gran riquesa didàctica que poden
originar. 
Els titelles són generadors de múltiples aprenentatges, no solament involucren el saber (els conceptes, lo purament cognitiu), sinó que també impliquen el saber fer (els procediments, mètodes, tècniques, estratègies…) i l’ aprendre a ser (normes, valors, actituds…).
Gràcies a aquesta investigació
coneixereu el seu origen i l’evolució en el món, les diferents tècniques
i el seu ús terapèutic actual. El treball de camp m’ha permès contactat
amb els/les mestres de Catalunya que han utilitzat o que estan
utilitzant els titelles en les seves classes ordinàries i en les aules
d’educació especial. La comunicació amb alguns d’ells ha estat molt
profitosa i ha facilitat l’ intercanvi d’activitats, consultes i
coneixements.
En aquest treball es detalla un
recull d’experiències força interessants, no solament en l’àmbit
escolar sinó també en altres llocs on la força terapèutica del titella
és necessària: hospitals generals, hospitals psiquiàtrics, esplais,
llocs on han patit catàstrofes naturals, orfenats, geriàtrics, centres
d’ acollida…
Si el mestre ha de treballar a
les classes amb titelles és bàsic saber quines experiències s’han
realitzat arreu, per poder partir d’elles i desenvolupar noves tècniques
i aplicacions.
Vaig ser convidada a participar
en el Festival Mondial de la Marionnette de Charleville-Mézières.
França, on vaig actuar i vaig assistir al Congrés de “Marionnette et
Thérapie” 2006 : “Interdits – Inter-dit” organitzat per l’associació internacional de “Marionnette et Thérapie”.
Em vaig posar en contacte amb
la directora d’aquesta associació, Madeleine Lions i posteriorment vaig
visitar la seva seu a Paris. Allà vaig recollir documentació sobre
experiències terapèutiques amb titelles en el món, i em vaig assabentar
de la recent creació de FIMS, “Fédération internationale Marionnettes pour la santé”.
Els hi vaig explicar la tasca que estava fent, es van mostrar molt
interessats en els resultats i em van oferir ser membre d’aquesta
federació com a representant espanyola. Quasi tot el material que vaig
aconseguir estava en altres idiomes (francès i anglès), per tant vaig
traduir els textos per disposar de les informacions.
Sovint en aquest treball es
parla de “handicaps”, ja que fora d’ Espanya s’utilitza aquest mot per
anomenar les inadaptacions. Etimològicament el terme “handicap” prové d’
Anglaterra. Al s. XVII , hi havia un joc d’ atzar que consistia en
competir per objectes personals entre tres jugadors. Cada un posava en
un barret la mateixa quantitat de cèntims “hand in cap”: “la ma dins elbarret”.
L’àrbitre comptava la suma que hi havia, i comprovava quin era
l’objecte de més valor que s’havia apostat. S’emportava els cèntims qui
havia posat aquest objecte.
Cap a finals del s. XVIII entra en el vocabulari de les curses de cavalls.
Aquest mot està lligat al
concepte de competició. Al segle XIX arriba a França, amb la idea de
posar un pes o fer córrer una distancia més gran als cavalls que eren
millors, per igualar les condicions. Durant el segle XIX s’estén a
d’altres esports. I, per metonímia, es designa a la desavantatge
imposada en una prova a un concursant de qualitat superior. D’aquí ve a
principis del segle XX, en sentit figurat el significat de trava,
molèstia, inferioritat. I aquest mot va reemplaçar a inadaptació.
Un cop vaig tenir a punt tota
la part teòrica va arribar el moment de realitzar la part pràctica.
Moltes vegades el mestre d’educació especial es troba orfe de recursos
per treballar a les seves classes. És per això que el treball teòric
l’he complementat amb un apartat pràctic. Una maleta pedagògica
anomenada: “Els titelles som especials”, que recull un seguit
de tasques per poder treballar a classe els aprenentatges dels/es
nens/es amb necessitats educatives especials.
Aquestes activitats també es
poden realitzar amb la resta d’alumnes en classes ordinàries, efectuant
algunes petites modificacions.
Alguna de les feines proposades han estat provades per mestres a l’aula. 
El teatre de titelles és un art
complert on es combinen les arts visuals (la forma, el color, la llum,
les textures), la música (el so, els ritmes, els silencis), el moviment
(pes, to muscular, desplaçaments), el teatre (personatges, rols,
conflicte, acció, espai, temps), la dansa, la literatura, la tecnologia,
matemàtiques (saber mesurar, calcular, dividir materials), història,
ciència i valors. Totes les disciplines poden estar presents en un
projecte globalitzador i interdisciplinari realitzat amb titelles.
Tenim a les nostres mans un
art mil·lenari, que cada dia cobra més vigència i que a cada pas se li
descobreixen noves funcions educatives, terapèutiques i expressives.
Aprofitem-lo!

Deixa un comentari

ca
Saltar al contingut