Els titelles som especials. Trastorns i deficiencies a tractar
Trastorns de conducta
Podríem dir que són alumnes que presenten un cert rebuig a ser educats.
Presenten una història de pelegrinatge per diferents serveis mèdics, i psicològics amb un historial complex de diagnòstics.
Els podríem enquadrar dins la definició d’ alumnes amb trastorns emocionals i conductuals que presenten LEE KERN i GLEN DUNLAP en REEP y HORNER (2000):
- CI per sota de la mitjana
- Deficiències en el rendiment acadèmic
- Analfabetisme funcional
- Dificultat en les habilitats socials
- Mala interacció amb els companys
- Baix autoconcepte
- Males relacions amb els adults
- Manca de responsabilitat o de independència
- Dificultat per expressar apropiadament sentiments
- Ansietat
- Problemes d’adaptació als canvis
- Falta de compliment i de responsabilitat
- Agressió
- Disrupció i verbalitzacions inapropiades.
Malgrat el que pot semblar a vegades, no són alumnes “durs”. La seva intel·ligència emocional està tocada, la seva personalitat és fràgil. Poden utilitzar l’enfrontament per dissimular la seva pròpia fragilitat. Interpreten la realitat (paraules, actituds de l’altra, situacions que es produeixen, …) d’una manera especial, com si es tractés de quelcom amenaçant.
Aleshores la seva resposta és també d’amenaça, rebuig, insult. Poques vegades accepten una interpretació de la realitat diferent. Interpreten els conflictes únicament segons el seu punt de vista. Segurament no poden posar-se en el lloc de l’altre.
No tenen empatia. Aleshores iniciat un conflicte se’ls fa molt difícil trobar una sortida a la situació creada. Per altra banda, cerquen ser acceptats, ser agradables als demés i pertànyer a un grup social, malgrat que tenen dificultats per aconseguir-ho, com a conseqüència de les seves actituds.
En alguns moments tracten de fer allò que s’espera d’ells, però aquesta conducta no te continuïtat. No és una conducta fermament arrelada i qualsevol fet pot tornar a alterar la situació. Se’ls fa difícil establir relacions basades en la confiança (no confien en els altres), la lleialtat, el respecte, la gratitud, la responsabilitat, el compromís. Observem por i recel davant noves situacions i sensacions desconegudes i inseguretat a afrontar reptes nous que els hi pugui suposar una dificultat la seva adquisició i aprenentatge.
Mostren dificultat per processar la quantitat d’estímuls que produeix el món real actual tan complex.
Sembla que quan hi ha massa estimulació es produeix massa impredectibilitat i aleshores això provoca conductes inapropiades.
En els aspectes més acadèmics malgrat que saben llegir i escriure i que utilitzen algunes operacions matemàtiques, aquestes habilitats són poc funcionals i no han assolit els mínims hàbits de treball.
L’objectiu principal és assolir el benestar psicològic de cada alumne i de la família i l’entorn que l’envolta, millorant en la mesura del possible la seva adaptació social en el seu entorn i tractar d’articular un projecte de futur viable.
Els aprenentatges acadèmics es situen en un segon terme i es converteixen en les eines complementàries que han d’ajudar a assolir aquests objectius bàsics.
Els aspectes conductuals s’han de treballar a partir de l’anàlisi funcional de la conducta tot tenint en compte que “augmentar la diversió a l’aula és la forma més saludable de prevenir les conductes problemàtiques” (MCGEE, G; DALY, T., en REEP y HORNER, 2000).
La intervenció s’ha de basar en:
- Incondicionalitat afectiva.
- Reforç positiu verbal constant.
- Ignorar sempre que sigui possible les conductes negatives.
- Ajudar al control i autorregulació de la seva conducta amb l’establiment de rutines.
- Facilitar activitats on l’èxit estigui assegurat.
També seria important sumar a aquests esforços:
- Actuacions en l’entorn familiar: L’entorn familiar d’aquests alumnes necessita ajuda. El primer que ha de percebre aquest entorn és que estem preocupats per l’alumne. Ens preocupa el seu benestar emocional i observem que no està bé i estem disposats a treballar per ajudar-lo.
- Actuacions mèdico-psiquiatriques i psicoterapeutiques: una part important d’aquestes conductes tenen un component etiològic de malaltia mental, per tant, la participació del metge-psiquiatre i del psicoterapeuta pot ser un element clau.
