Quatre emocions Quatre contes

1. LA VENJANÇA DEL GRIPAU


Conte popular gitano (França)

PER TREBALLAR L’ENNUIG

El que vaig a explicar va ocórrer abans de que l’home existís i dominés la Terra.
En
aquella època, solament els arbres estaven sempre en el mateix lloc. La
resta dels essers vius es movia lliurament. Fins i tot les flors anaven
a visitar als seus amics els conills, els esquirols, els eriçons, les
aus i els insectes: tots els essers que caminaven, s’arrossegaven o
volaven.
A vegades se’ls unien els peixos, perquè podien sortir de l’aigua. Tots sabien parlar i s’entenien entre si.
Una
nit, en una clariana del bosc, es va celebrar una gran festa: la gent
explicava històries, i els ocells van donar un concert que va anat
seguit d’un ball. L’esquirol va ballar amb la farigola, els conills amb
els clavells. Cada flor tenia la seva parella. Fins i tot una aranya
jugava amb la libèl·lula. Hi havia molta alegria.
El
gripau, que no havia estat convidat perquè era molts lleig, es va
presentar de totes maneres. Es va acostar a la tulipa, però aquesta el
va rebutjar.
Tots es van posar a gastar-li bromes i van formar un cercle al voltant del pobre gripau, que va començar a posar-se furiós.
-Ets horrible!, Ets horrible!!! –va esbufegar la l’òliba. Els animals i les flors el senyalaven amb el dit, repetint:
Ets horrible! , Ets horrible!
El gripau va perdre la paciència.
-Sou molt dolents! –va cridar- Em venjaré de vosaltres!
I es va inflar de tal manera que el verí de la seva pell va sortir disparat i els va esquitxar a tots.
El
peix es va refugiar a l’aigua, els ocells van desaparèixer entre les
branques i les flors es van marcir intentant amagar-se sota terra.
I
des d’aquella nit res va ser com abans: els animals i les flors ja no
podien parlar i no s’entenien. Les flors no podien moure’s del seu lloc.
I els peixos es morien tant bon punt algú els treia de l’aigua. 
REFLEXIONS
CONTROL DE LES PRÒPIES EMOCIONS

1-    Quines emocions hem vist en el conte?
2-    Creus que els animals i plantes es van comportar bé amb el gripau ?
3-    La reacció del gripau ha estat desmesurada ?
4-    Què faries tu si fossis el gripau ?
5-    Sempre és dolent enfadar-se ?
6-    Agafem diferents emocions i pensem:
       Què sento per dins. Puc canviar el què sento ?
       Quina cara poso. Puc canviar la cara ?
Quin comportament tinc. Puc canviar el comportament ?
7-
Dos titelles es barallen. Què ha passat abans? Per què es barallen ?
Com resolen el conclicte ? Com s’han sentit els personatges abans i
després?

Entra un altre titella mentre es barallen. Com reaccionen tots? Improvisem.
8- Representem el conte amb titelles

2. EL LLOP FEROTGE I EL VALENT CAÇADOR



d’Ana Maria Machado

PER TREBALLAR LA POR

Hi
havia una vegada un nen que vivia en una cabana en el bosc, amb el seu
pare, que era caçador, i la seva mare, que feia de tot: cuinava,
rentava, planxava, feia la neteja, cosia, s’avorria i sospirava.
I
hi havia una vegada també, un llobató que vivia en una cova d’aquell
mateix bosc, amb tota la seva família, dons als llops els hi agrada
viure en comunitat, és a dir, en ramat.
El
nen jugava amb d’altres nens que apareixien per allà: els fills del
llenyataire, la fila de la bugadera, el nét del venedor ambulant, una
nena que a vegades es perdia en el bosc recollint gerds…
El
petit llop jugava amb altres llobatons semblants a ell, germans i
cosins, alguns de la mateixa llopada, altres més grans, altres més
petits. Es divertien amb jocs de rodar pel terra, rebolcar-se per tots
costats…
A
vegades, per la nit, el pare o la mare explicava contes al nen a la
llar de foc. I aquestes històries sempre tenien a veure amb el llop
ferotge. Podia parlar de porquets, de la Caputxeta Vermella i de moltes
altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un llop ferotge que
grunyia, esbufegava, s’enfadava, derrocava cases, i tenia uns ulls tant
grans i també una boca tant gran que solament buscava menjar-se els
nens.
A
vegades, també per la nit, a la cova, el petit llop li costava
adormir-se i es quedava escoltant els contes que els llops més vells
s’explicaven els uns als altres. I aquests contes sempre tenien un
caçador dolent. Podien parlar de rierols nets, de camps immensos i de
moltes altres coses; però ja se sap, de sobte, apareixia un caçador que
posava trampes, els disparavai arrencava la pell dels llops que havia
matat.
Quan el nen va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
       Mare, puc jugar al bosc?
I la seva mare sempre responia:
-Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun llop per allà.
Quan el llobató va créixer una mica i ja podia sortir sol, demanava permís:
       Mare, puc jugar al bosc?
Clar que pots, però tingues cura fill meu. No vagis molt lluny. Pot haver algun caçador per allà.
I ells no anaven molt lluny.
Però
com vivien en el mateix bosc i estaven creixent, les seves passes eren
cada vegada més llargues i s’apropaven cada vegada més.
Fins que un dia…
Un dia, el nen estava distret, una mica allunyat de casa, i va trepitjar una branca seca que va cruixir.
Aleshores,
el llobató, que també estava per allà, distret i una mica allunyat de
casa, va sentir el cruixit, es va emportar un ensurt i va grunyir. I, en
aquest moment, els dos es van girar i es van mirar.
De sobte. Cara a cara.
Cada
un va posar una de les cares més rares que algú pugui posar: cara de
por, de molta por, de veritable pànic. I les cares de pànic eren tant
paoroses que el llobató se’n va anar corrents en una direcció i el nen
va agafar, també corrents, la contraria.
A l’arribar a casa seva, el nen va explicar:
-M’he trobat un llop al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
A l’arribar a la cova, el llobató va explicar:
-M’he trobat un caçador al bosc, però ha sentit  tanta por al veure’m que se n’ha  anat corrents.
Qui els escoltaven no es van creure molt el que deien. Però el més important es que els dos si que s’ho creien.
O
això semblava. Perquè, des d’aquell dia, quan vol anar al bosc, el nen
posa les mans a les butxaques i surt xiulant: “quien teme al lobo
feroz…”
I el llobató quan vol quedar-se despert per la nit, estira molt el musell cap a la lluna i udola:
“se’n va anar, va fugir, vaig ser jo…”


REFLEXIONS

CONSCIÈNCIA DE LES PROPIES EMOCIONS


  1. Què és la por ? Què notem físicament ? Què passa pel nostre cap ? Què sentim ?
  2. Com és la por ? Les pors dels nens i les pors dels adults, són les mateixes ?
  3. Quines experiències has tingut en les que has sentit por ?. De què tenim por ? Com podem superar-la ?
  4. Hi ha pel·lícules que ens fan por ?
  5. Els mitjans de comunicació ens expliquen coses què fan por ? Quines ?
  6. Som emissors de por ?
  7. Cercar
    diferents situacions en els que els titelles tenen por. Com reaccionen ?
    Què fan per sentir-se bé i no tenir por ? Improvisem
  8. Representem el conte amb titelles



3. PERILL EN EL MAR



de Begoña Ibarrola

PER TREBALLAR L’ALEGRIA

Aquesta
és la historia d’un cavallet de mar que vivia amb al seva família en
una zona bonica i tranqui-la de l’oceà, rodejat de corals, eriçons,
crancs i tot tipus de peixos i plantes aquàtiques.
La
seva vida passava plàcidament fins que un dia el dofí Ballarí els hi va
donar una notícia molt preocupant. El dofí va convocar a tots els
animals marins d’aquella zona a una reunió i quan tots van arribar els
hi va dir:
       Amics,
vinc d’explorar els límits del nostre territori i porto una horrible
notícia. Hi ha una gran taca negra en el mar que molt aviat, si els
vents no canvien, arribarà fins aquí en dos dies.
Tots es van mirar entre si preocupats per la notícia. Haurien de fer alguna cosa immediatament.
Pepet,
el cavallet de mar, tenia un gran amic, un cranc ermità que es deia
Frank, amb el que sovint jugava a fet i amagar. Aquell dia en comptes de
jugar es va posar a comentar la terrible notícia.
       Quina desgràcia- deia Frank-, no sé que serà de nosaltres, segurament  morirem tots.

Però el cavallet Pepet era més optimista i li va contestar:
-Bé,
no és per tant, gràcies al dofí Ballarí ho hem sabut a temps. Al menys
tenim dos dies abans que la taca arribi fins aquí. Tenim que pensar en
alguna solució.
Mentre
estaven pensant en silenci van sentir plorar a algú i, buscant d’on
venia aquell plor, es van trobar amb l’ostra Closcadura.
-Què et passa, Closcadura, perquè plores? –li van preguntar.
-Moriré aviat, no hi ha solució per mí perquè no puc moure’m tan ràpid com vosaltres –va contestar.
El cavallet Pepet la va animar:
-No et preocupis, Closcadura, nosaltres t’ajudarem, segur que se’ns acut alguna cosa.
En
Pepet pensava que tots els problemes tenen solució, així que quan
apareixia un problema es posava a pensar en lloc de desesperar-se, com
feien els altres. En canvi, el cran Frank, davant un problema, pensava
que no hi havia solució i s’enfonsava en la desesperació.
El
cavallet Pepet va decidir donar una passejada per pensar millor i va
descobrir que uns ploraven creient que no podien fer res i altres
pensaven per trovar solucions, igual que ell. Sense adonar-se’n es va
allunyar bastant d ela seva zona i va sentir que algú el cridava.
Pepet, què fas tu per aqui? Estàs molt lluny de casa teva.
Era el dofí Ballarí, el que els hi havia donat la fatal notícia.
-Estic pensant. Vull trobar alguna solució per poder marxar abans de que arribi la taca negra –va contestar-
-Però Pepet, saps que alguns animals i plantes no se’n poden anar d’allà on estan, els portaria moltíssim temps desplaçar-se.
El cavallet Pepet no es va donar per vençut i va seguir pensant mentre es deixava emportar pel ritme de l’aigua.
-Tu ets molt gran, dofí Ballarí, i jo sóc molt petit i no puc portar a ningú a sobre, però tu si.
El dofí  l’escoltava amb atenció mentre pensava que potser era una bona idea.
-L’Ostra
Closcadura, el cranc Frank i els altres animals i plantes que no poden
moure’s podrien posar-se a sobre teu. I com ets molt ràpid nedant segur
que podries fer molts viatges, i, així salvar a molts animals i plantes.
El
dofí va somriure: si, aquella era una bona idea, i demanaria als altres
dofins i a les balenes que fessin el mateix. Al moment, sense esperar
més, se’n va anar nedant a buscar-los.
En Pepet i en Ballarí,van tornar molt contents per donar la notícia als seus amics.
-Closcadura, Frank, el dofí Ballarí ens portarà molt lluny d’aquí abans de que arribi la taca negra !!
Tots van cridar d’alegria i van aplaudir al dofí, que es va sentir molt feliç per poder ajudar.
Al
dia següent, mentre el sol sortia per damunt del mar, un grup de dofins
i balenes es van concentrar en la zona i van anar carregant a tots els
animals i plantes que podien.
Al capvespre estaven molt cansats de tant viatge d’aquí cap allà però satisfets per haver salvat als seus companys i amics.
Ara
es veu jugar junts el cavallet Pepet i el dofí Ballarí en una zona de
l’oceà d’aigües netes i cristal·lines, i a l’ostra Closcadura conversant
amb el cranc Frank recordant la història d’aquella taca negra que un
dia va amenaçar les seves vides.
I
el més curiós de tot és que els dos acaben rient i repetint alhora:
“Quan hi ha un problema sempre hi ha una solució”. Això va ser el que
van aprendre aquell dia i no ho oblidaran mai més.


REFLEXIONS



RESILIÈNCIA.



DESENVOLUPAR L’HABILITAT DE GENERAR EMOCIONS POSITIVES



1. Alguna vegada has tingut un problema ? Quin? 


2. Et va ajudar algú a solucionar-ho? Qui?

3.
En Pepet és optimista i pensa que tots els problemes tenen solució,
però Frank i Closcadura pensen d’una manera diferent. A qui et sembles
més tu?

4. Què hauries fet si fossin un d’ells? Se t’haurien acudit altres idees per salvar-los?

5. Pots dibuixar alguns personatges del conte

6. T’agradaria canviar alguna part del conte o el final?


7. Dos titelles, un problema (el pot plantejar el mestre o pot sorgir dels mateixo alumnes)

Un d’ells troba una solució, l’altre no. Com se senten? Entra un tercer titella. Els hi dona alguna solució ? Improvisem.

Els espectadors observarem amb mirada creativa i segur que trobarem una solució pels titelles.


8.. Representem el conte amb titelles

4. QUE LI PASA A MUGÁN?



de Begoña Ibarrola

PER TREBALLAR LA TRISTESSA

En
la selva de Taimán, els animals tenien temps per tot: temps per
treballar, temps per menjar, temps per dormir, temps per jugar i un
temps en el que es reunien cada família d’animals i ni menjaven, ni
dormien, ni jugaven, ni treballaven: solament dedicaven aquest temps a
estar junts i a parlar de qualsevol tema que els preocupés o d’algun
assumpte que afectés als membres del grup.
La
família de micos era molt nombrosa i el cap Torunga tenia cura de tots
com si fos un pare afectuós, però s’enfadava moltíssim si algun membre
del grup no acomplia les seves ordres o si algú volia manar més que ell.
En
aquest grup hi havia la mona Miranda i el mico Tobías, que tenien dos
fills que es deien Tumbi i Tumbe. A més a més, estaven amb ells en Mugán
i en Ciro, dos micos joves, i una mona jove i orfe que es deia Carinda.
Tothom
sabia el que havia de fer en cada moment, però en Mugán, quan arribava
el temps de divertir-se, es quedava assegut a sobre d’una branca
pensatiu, mentre els seus companys saltaven, jugaven o es penjaven cap
avall veient tot al revés.
Quan s’anaven a banyar al riu, ell es quedava a la riba mirant com es divertien i es tiraven aigua uns als altres.
A l’hora de menjar, en Mugán no demostrava tenir gana i això que el menjar que li oferien era d’allò més apetitós.
Si
tocava treballar recollint fruites i tallant branques o netejant males
herbes de la zona comú, en Mugán mostrava cansament i es veia que no
treballava amb ganes.
Una tarda, el cap Torunga va reunir a tots en el temps dedicat a compartir i a parlar, i va plantejar el següent:
       Mugán:
no sabem el que et passa però tots nosaltres estem preocupats per tu.
Quasi no menges, en la feina se`t veu cansat i ho fas amb desgana. El
que més ens sorprèn es que no vols jugar amb els demés ni divertir-te.
Volem saber el que et passa. Ens ho vols explicar?
En Mugán es va posar vermell, el que és molt estrany en un mico, i va dir que no, movent el cap.
-Està
bé –va dir en Torunga-, cada un de nosaltres pensarà alguna raó per la
que pots estar trist i demà ens tornarem a reunir per escoltar l’opinió
de tots. Quan sapiguemel que et passa buscarem la manera d’ajudar-te. Us
sembla bé?
Tots
van contestar que era una bona idea i quan es va acabar el temps de la
reunió van seguir amb les seves tasques diàries mentre pensaven en la
possible causa de la tristesa d’en Mugán.
Al dia següent a la tarda tot el grup es va reunir per parlar i compartir. El cap Torunga va dir:
-Com
ja sabeu, cada un de vosaltres pot explicar-nos perquè creu que en
Mugán està trist, i com sempre començarà el membre més jove del nostre
grup.
En
Tumbi es va posar dret en el seu seient. Se sentia molt orgullós de ser
el primer en parlar i de que tots l’escoltessin amb atenció. Sabia que
en altres famílies d’animals no era així. Al més petit gairebé no se li
preguntava res ni molt menys se li demanava la seva opinió.
– Jo crec que en Mugán està trist perquè no li agrada aquest lloc, li agrada més on vivíem abans.

Molt bona observació, Tumbi –li va dir en Torunga-. Per ser tant petit
ja t’has donat compte de que a vegades canviar de lloc on viure no
agrada a tots per igual. Jo encara me’n recordo de les muntanyes on
vivíem abans, però també me’n recordo dels caçadors i dels incendis. Era
molt perillós seguir vivint en aquell bonic lloc –va dir en Torunga
posant cara de tristesa-. I tu, Tumbe, Què opines?

Jo crec que està trist perquè no és tant àgil com nosaltres. L’altre
dia ens en rèiem d’ell perquè es va caure de l’arbre al saltar d’una
branca a l’altra i li varem dir “mico maldestre”.
-També
pot ser una raó –va dir en Torunga-, encara que crec que tots sabeu que
cada mico té habilitats diferents. A uns se’ls hi dona millor saltar, a
uns altres trobar menjar, a uns altres avisar dels perills, a uns
altres cuinar…En Mugán és un magnífic buscador de fruits i baies, i
gràcies a ell mengem aquests menjars que tant ens agraden, no és
veritat?
Tots
van assentir i van mirar en Mugán per si la seva cara canviava al
fer-li un compliment i parlar bé d’ell, però va seguir callat sense dir
res. Semblava que aquesta no era la raó de la seva tristesa.
       A veure Ciro, dóna’ns la teva opinió.
       – Jo crec que en Mugán està trist perquè la Corinda li agrada i ella no li fa cas.
Tot el grup va mirar cap en Mugán i després cap a la Corinda. Aquesta es va posar vermella fins a les orelles i no va dir res.
       I tu, Corinda, què opines?
       
Crec que en Mugán se sent una mica sol i pensa que no li fem cas.
L’altre dia es va enfadar molt i va dir que mai li deixem temps per
parlar. En part té raó perquè jo parlo molt i els demés també són
xerraires. Quan ell comença a parlar acostumem a interrompre’l perquè és
més lent explicant les coses. Potser està tris per això.
       
Molt bé Corinda, tu mateixa t’has donat compte de lo malament que es
pot sentir algú quan no se l’escolta amb respecte. Si quan en Mugán
parla no el deixeu, és lògic que se senti malament.
       I tu Miranda, que ets com la seva mare, ens dones alguna idea?
       
Jo crec que està trist perquè no li faig molt cas i pot creure que no
l’estimo. Com en Tumbi i en Tumbe són encara petits estic molt pendent
d’ells. En Mugán ja és gran però potser necessita també la meva atenció i
afecte. Estaré més pendent de tu, Mugán –li va dir apropant-se i
donant-li un petó.
       En Mugán seguia callat i capbaix.
       
Tobías, tu ets com un pare per en Mugán. El vas acollir molt bé quan va
arribar fugin de les muntanyes. Què creus que li pot passar?
       Crec
que s’està fent gran i es fa moltes preguntes. Jo no li dono les
respostes i li dic que quan sigui gran ho entendrà tot. Potser és això
el que no li agrada.
En Torunga es va aixecar i es va dirigir a tots i els hi va donar les gràcies.
       Tots
haveu aportat bons idees i us estic molt agraït. Això demostra que en
el nostre grup cada membre és important i tots volem ajudar. Però em
sembla que en Mugán necessita parlar mentre donem un passeig pel bosc.
Tots es van aixecar i van continuar amb les seves ocupacions.
En Torunga va passar el braç al voltant de les espatlles d’en Mugán i els dos van marxar caminant cap el bosc.
Passat
un temps els dos van aparèixer de nou. En Torunga, per fi, havia
descobert el que li passava a Mugán i li havia donat molt bons consell.
En Mugán tornava a somriure

REFLEXIONS
EMPATIA

1. Què creus que li passa al mico Mugán? Perquè està trist?

2. Si tu haguessis format part del grup d’en Mugán, què li habries dit al cap Torunga?

3. Si fossis en Mugán, quina és l’opinió que et sembla més encertada?

4. Dediques tots els dies un temps a parlar i compartir les coses que et passen amb els que t’envolten?

5. T’agradaria viure en una família de micos i a la selva? Perquè?

6.
En Mugán pot sentir-se trist per varies raons. Sembla que li ha
explicat a en Torunga en el bosc. Quan tu estàs trist, li expliques als
teus pares o als teus amics?

7.
En Mugán no té pares però el van acollir molt bé en Tobías i la
Miranda. Coneixes algun nen que estigui trist per no tenir pares?

8. Pots dibuixar la família de Mugán, a ell mateix o al cap Torunga.


9. Un titella està trist per: 
– No ha portat l’entrepà per esmorzar
– Se li ha mort el gos
-No té amics
-etc…
Busquem situacions de tristesa.
Entren dos o tres titelles i intenten consolar-lo. Improvisem.


10. Representem el conte amb titelles

Deixa un comentari

caCA