Enfocament de les teràpies

Els titelles som especials. Teràpia amb titelles

Enfocament de les teràpies

Enfocament de les teràpies: castellet, construcció, manipulació, funcions del terapeuta.
Hi ha algunes preguntes que estan en el aire
quan es realitza teràpia o intervencions amb titelles. Els mestres,
educadors i terapeutes han de tenir clares les seves respostes.
  • La manipulació ha de ser a cara descoberta o dins d’un castellet (teatrí de titelles)?
  • Els malalts o persones amb discapacitats han de construir ells els titelles o se’ls hi ha de donar fets?
  • El mestre o terapeuta ha de participar en la fabricació mentre els nens també fan el seu propi titella?
  • Es necessari en la fabricació orientar-los pas per pas?
  • El mestre o terapeuta ha de participar en la dramatització?
A continuació faig un recull d’algunes opinions i contestes de les qüestions plantejades: 

En quan a la funció del castellet o teatrí de titelles:


Segons Madeleine Lions,“El paravent del
castellet permet moltes vegades, a les persones més tímides, a les més
inhibides, poder dir coses del inconscient que són l’origen del
problema. Però hem de tenir clar que parlar alleugera però no cura.”
Segons Pierrette Salvage, “La funció principal del
castellet és la de delimitar una àrea de joc en la que el nen tindrà de
tot per poder crear. El castellet representa d’alguna manera el límit
entre la vida real i l’imaginari.
El castellet fixa igualment un “dins-fora” , és un
embolcall que protegeix el nen de la realitat exterior, i que permet la
relació amb els altres, a través del titella.”
Segons Alba Juanola, psicòloga, a propòsit del psicodrama, diu:
“Durant la dramatització, de vegades l’escena jugada en el
context dramàtic, adquireix una tensió emocional intensa, que no permet
al pacient continuar en el joc. És aleshores que el director ha de
transportar l’escena darrera el teatrí i continuar-la amb els titelles,
on s’obté així una reducció de l’ansietat i un espai dissentit, que
permet al protagonista continuar l’escena sense dificultat. Una vegada
que aquesta etapa ha estat superada es pot continuar el joc, cara a
cara.”
 
Hi ha experiències que constaten que els/les nens/es
psicòtics/es no volen fer aparèixer el titella sol (i ells darrera del
castellet) volen també que se’ls vegi a ells.
El castellet pot ser un mecanisme de defensa del pacient i del
terapeuta, però alhora també en algunes circumstàncies esdevé un
handicap per l’evolució de la teràpia. Penso que els professionals han
d’observar les variables que convergeixen en la persona subjecte de la
teràpia (discapacitat, estat actual de la persona, objectiu de la
sessió…) i decidir la utilització o no del castelletsegons els
coneixements tècnics i la intuïció del moment. 

En quan a la construcció dels titelles


Fabricar el propi titella permet sens dubte
una millor projecció de si mateix en l’objecte. Els problemes interns de
la persona, els conflictes sembla que ressaltin a través de les formes,
les expressions donades als titelles, evidencien la realitat pel
terapeuta com pel pacient, ja que realitza el personatge una mica com el
seu doble. 
També crear un titella suscita tot una gama d’emocions anant
des del plaer fins a la decepció. Malgrat les dificultats “tècniques”
que es poden trobar, (la no adequació entre el que s’havia pensat fer i
el que ha sortit de les nostres mans, la sorpresa a vegades feliç davant
la nostra realització, el pes del atzar…), no deixa al seu creador
indiferent. Sempre hi ha un sentiment de rebuig o de possessió. I totes
aquestes actituds han de ser observades com a treball de la teràpia.
Així mateix el fet de construir el titella facilita la manipulació
d’aquest, gràcies a la familiaritat aconseguida durant el temps de
construcció.
Tècnicament crec que el terapeuta o mestre ha d’ajudar a la
construcció del titella, en cap cas en la part artística. És important
que l’educador es fixi uns objectius en quan a la construcció. Vol
deixar al pacient lliure per crear el seu personatge ? o per contra, Vol
guiar-lo perquè l’interessa que descobreixi, per exemple, les parts del
cos?. Tota participació està en funció de la finalitat de l’activitat.
Segons B.Jost, “Els titelles ja construïts permeten una
projecció dels fantasmes segons quins siguin els que el pacient triï.
Però hi ha el perill que la persona sigui influenciada perl’atractiu de
la fada, de la bruixa o d’altres, i aleshores no és una decisió interna
si no mediàtica, i les possibilitats de resultats són més limitades.
 
Per minvar aquesta influència és necessari tenir un gran mostrari de titelles per escollir. 
Existeixen igualment titelles neutres, és a dir,
personatges que no representen una funció determinada. Aquests semblen
més interessants, ja que permeten posar ràpidament en escena situacions
pròpies de problemes del pacient relatius a la família, al treball, a
l’escola. En efecte, el pacient pot amb el titella definir la seva
qualitat, el seu paper, la seva funció: pare, mare, nen, metge; o
atribuir poders imaginaris a través del titella que batejarà com a fada,
bruixa, mag…”
També cal dir que depèn de la situació i les característiques
de lloc ones realitzi la teràpia, no és adequat la construcció del
titella pel pacient. Parlo, per exemple, d’experiències realitzades en
hospitals on el temps i l’espai és limitat.
La qüestió no està resolta, alguns professionals prefereixen un
sistema o un altre per raons tècniques, pràctiques o materials. Cada
mètode té els seus avantatges i els seus inconvenients. 

En quan a la participació del terapeuta en la dramatització


En aquesta qüestió tampoc hi ha una
directriu clara. Hi ha qui pren el paper d’observador per després
prendre les decisions adequades per la continuació de la teràpia, i hi
ha qui participa activament en el desenvolupament de la dramatització
per dirigir l’acció cap a una finalitat concreta plantejada abans de la
sessió.
Els dos comportaments poden ser beneficiosos pel nen o pel
pacient, sempre i quan, el terapeuta no s’involucri personalment en
l’afer.
Els terapeutes han de crear situacions en les que puguin
emergir a la superfície de la consciencia del subjecte, manifestacions
rebutjades de conflictes psicoafectius, però mai participar com a
subjecte actiu. S’ha de mantenir la distància teatral que permet als
actors salvaguardar el seu jo. Si no es fes d’aquesta manera la teràpia
seria contraproduent pel pacient i pel terapeuta.
És essencial que la persona que condueixi la sessió domini els
mecanismes dramàtics del joc teatral per controlar la situació i treure
resultats òptims.
Quan es planteja una teràpia, un treball d’aprenentatge o una
reeducació amb titelles, si el mestre, terapeuta o educador no tenen la
formació adequada, seria bo poder gaudir de la col·laboració de
professionals que dominin l’art del titella, per aportar tota la tècnica
necessària per aconseguir els objectius satisfactòriament.
També cal tenir en compte que una teràpia ha de tenir una
dimensió temporal. Ha de comportar un límit en el temps, no pot
continuar indefinidament.
Com qualsevol altre tipus de teràpia, en tot el procés, a part
de tractar el trastorn del nen o pacient, s’ha de tenir en compte els
problemes que derivin en el seu entorn proper (pares, família,companys
de classe…). 
Acabaré aquest apartat amb una reflexió de Mariano Dolci:
“La particularitat comú als titelles consisteix en exigir
la paradoxa següent: un objecte que al mateix temps és i no és. Està
clar que el que veig és un llop, però no és veritablement un llop,
perquè veig clarament que es tracta de paper maché i tela. Aquesta
paradoxa s’ha de respectar i mantenir sempre.
 
Saber suportar una paradoxa sense voler-la resoldre a tota
costa és la base de la intel·ligència humana; és el que fa possible el
símbol, la metàfora, la hipòtesi, etc…El mirall planteja el mateix
problema: “Això que veig soc jo però no soc jo”.
El nen no arriba a controlar aquesta situació de cop, perquè l’esforç que requereix és considerable. 
Davant els titelles, el nen passa de vegades d’un extrem a
l’altre, amb oscil·lacions cada vegada més curtes, per finalment
acceptar la paradoxa i començar a divertir-se.
 
Això és el que precisament no estan en condicions de fer
molts malalts mentals. Alguns cauen en: “no és això”, no comprenen
perquè es parla amb un tros de drap a la mà i perquè se’ls hi dona un
altre a ells.
 
No perceben cap identitat en aquests draps i quan accepte
respondre, sempre ho fan directament. Altres, al contrari, semblen caure
en la trampa de l’ “és” i es sorprenen de que el seu ninot no parli
sol, arribant inclús a preguntar-li perquè no ho fa.”
 

  • Madeleine Lions (Titellaire). Paris. Associació “Marionnette et Thérapie”
  • Pierrette Salvage.(Psicomotrista). Collection Marionnette et Thérapie n.20. Paris. 1988
  • Ursula Tappolet. Genève. Collection Marionnette et Thérapie n.15. Paris. 1983
  • B.Jost.G.Brossard. Collection Marionnette et Thérapie n.6. Paris. 1979
  • Mariano Dlolci. Revista Puck n.3 Institut Internacional de la Marionnetta. Charleville.1992

Deixa un comentari

caCA