Tècniques i discapacitats

Els titelles som especials. Teràpia amb titelles

Tècniques i discapacitats

Tècniques i discapacitats
Es pot afirmar que quasi la totalitat de les
malalties mentals o handicaps psíquics poden ser objecte d’una teràpia
amb titelles. Passa el mateix amb els handicaps o discapacitats
físiques. Tampoc no sembla que hi hagi un límit d’edat per utilitzar els
titelles en les teràpies.
Els materials que s’utilitzen per la
construcció dels titelles acostumen a estar adaptats al tipus de
discapacitat, poden ser lleugers o pesats segons la finalitat en la
utilització.
Segons els objectius marcats en la teràpia, la
construcció pot ser senzilla –es vol un resultat ràpid-, o de vegades
pot ser més elaborada per realitzar una observació acurada del procés
creatiu i del treball psicomotriu.
Albert Bagno fa la següent classificació d’utilització de tècniques per les diferents discapacitats:
  • Marioneta o titella de fil: per handicaps físics, en particular les persones que no poden utilitzar ni les cames ni el tronc.
  • Titelles de taula: per handicaps físics, en particular cecs o persones amb poca vista.
  • Titelles de guant: per handicaps mentals, essencialment nens petits.
  • Marotes: per handicaps mentals adults.
  • Ombres: per handicaps mentals greus.
  • Marotes a cornet: pels nens portadors de handicaps físics o mentals, o els dos a la vegada o que tenen una habilitat reduïda.
Aquesta llista ha estat confeccionada l’any 1985. Encara que ens serveixi com a indicatiu, a hores d’ara resulta incompleta.
Des d’aleshores s’han fet multitud de noves
d’experiències, s’han descobert materials inèdits i tècniques mixtes
insòlites. Segons les discapacitats podem veure que s’han fusionat
tècniques per facilitar la manipulació i aconseguir desenvolupar la
comunicació i la creativitat.
Per exemple s’ha comprovat que les persones amb discapacitat auditiva passen espontàniament de la marota al titella de fil.
El titella de fil disposa del cos sencer, la
expressió és total i no és solament una marioneta que parla. De fet la
boca del titella interessa molt poc als sords, més aviat és l’
expressió. Pot ser que sigui per això, aquest interès en el titella de
fil.
Pels problemes de parla s’han utilitzat els muppets perquè el moviment articulat de la boca permet treballar la vocalització.
També hi ha titelles a vista que son manipulats
amb un pal al cap, en la nuca i un altra sobre el braç. Son titelles
que coordinen be els moviments, perquè poden fer inclinar el cap, el
cos, pujar el braç, caminar…Son importants per un nen que no conegui be
el seu cos. Pot aportar moltes coses en psicomotricitat.
Aquí tenim una altra classificació dels
instruments titellaires segons la distància més o menys gran que els
separa del cos del manipulador, segons Mariano Dolci. 
“L’ instrument més proper és la màscara,
espècie de doble de la pell de la persona que la porta. Desprès està el
titella de guant, doble pell, però d’un òrgan descentrat: la ma.
 
Més lluny encara, el titella de tija, que
la ma del manipulador es limita a sostenir, a continuació el puppi
sicilià, clarament separat del manipulador, però que no obstant roman
sòlidament lligat a través de dues tiges de ferro que formen un cordó
umbilical.
Finalment l’extrem seria, el titella de fil o marioneta. 
Tota aquesta classificació es pot prolongar
en un sentit o un altre: per una part la pintura facial, el tatuatge,
per altra, el robot teledirigit o animatrònic.
 
Podríem esquematitzar les coses d’aquesta
manera: al recórrer la sèrie des de la màscara fins al titella de fil,
s’estimulen els processos de projecció, en detriment dels
d’identificació, que s’inhibeixen. En sentit contrari, és a dir, del
titella de fil a la màscara, són els mecanismes d’identificacióels que
es reforcen en detriment dels mecanismes de projecció.
 
Examinem, dons, els dos extrems de la
sèrie: amb la màscara tenim el màxim de tendència a la identificació i
el mínim a la projecció, el que significa que la persona que porta la
màscara tractarà d’identificar-se amb el que representa. El manipulador
d’un titella de fil, al contrari, experimenta menys aquesta tendènciaa
identificar-se amb un ser distanciat –i que marca constantment la
separació, en certa manera, a través de l’enviament de senyals: “tingues
cura, no m’aguantis tant alt, tampoc tant baix, fes-me dir alguna
cosa,…
 
Un s’identifica menys amb un titella de fil, però el dirigeix una mica més.”
Alguns nens amb discapacitats poden escollir
d’una forma natural i espontània la tècnica titellaire que millor els hi
va per la seva discapacitat, però de vegades es necessari que els
terapeutes o mestres seleccionin la tècnica perquè els alumnes no estan
en condicions de triar.
És important descobrir si una tècnica
titellaire és millor que una altra pels nens amb handicaps i quines
conseqüències té el fet de canviar de tècnica sobre l’expressió general.
Per tant és indispensable que l’educador tingui coneixement dels
diferents tipus de manipulació de titelles.
  • Albert Bagno (Titellaire). Merate (Itàlia). Collec Marionnette et Thérapie n.18. Paris 1985
  • Mariano Dlolci. Revista Puck n.3 Institut Internacional de la Marionnetta. Charleville.1992

Deixa un comentari

caCA