Treball amb adults a la presó i amb nens a l’hospital de Parma

II Jornada Internacional Educació i Titelles 2010

CONFERÈNCIA CORRADO VECCI, Psicomotrista. Itàlia.
 

Treball amb titelles: Treball amb adults a la presó i amb nens a l’hospital de Parma




Bon
dia. Em dic Corrado Vecci, sóc psicomotricista de la cooperativa
social Le Mani Parlanti de Parma, president de l’Associació de Titelles
i Salut Italia i vice-president de la FILMS (federació internacional
de titelles i salut). Abans de tot m’agradaria agrair a l’organizació i
en particular a Teia Moner per la invitació en aquest conveni. La meva
intervenció constarà en l’exposició de dues activitats, lligades
absolutament al títol de la jornada Les titelles, una finestra oberta.

La
primera part de la presentació exposa el treball amb les titelles a la
presó i la segona, el treball fet a la secció de Pediatria de
l’Hospital de Parma.

Començaré
amb la presentació del treball fet a la presó de Parma. Realitzar un
taller de titelles amb una actuació final en una presó ha sigut una idea
en la qual he pensat sovint. Això perquè he cregut sempre en la
utilitat del teatre de figura com a instrument que afavoreix l’estímul
imaginatiu i creatiu, amb l’afegit que una presó és un àmbit difícil.
Aquesta idea no s’havia pogut concretar fins fa dos anys, ja sigui pel
fet que no hi havia canals per fer les meves propostes, o bé perquè,
treballant el dia dia amb els nens, m’imaginava que la diferència seria
massa gran i potser no es podrien aplicar a les persones adultes i
empresonades les tècniques usades amb els infants.

L’ocasió
se’m va presentar quan el 2008 des del Ser.t (programa de dependències
patològiques de la presó) de la secció sanitària de Parma se’m va
proposar de col·laborar amb ells a partir de l’organització d’un taller
de titelles per als presos. Vaig acceptar amb entusiasme i una mica de
escepticisme vers la nova feina que se’m presentava.

Vaig
a demanar específicament que aquest taller acabés amb un espectacle
final, perquè estic convençut que el valor extremadament important
d’aquesta feina queda completat si es pasa per  tots els punts que
comporten la creació i la realització d’un espectacle.

L’objectiu
d’aquest taller era també oferir als participants, amb l’ajuda dels
instruments del teatre de figura, la possibilitat de trobar una dimensió
creativa i estimular la imaginació en un ambient on aquestes
condicions no existeixen.

Obrir aquella finestra que mira més enllà dels barrots, sortir de les parets de la presó amb l’ajuda de la imaginació.

Des
del principi vaig tenir moltes dificultats. Dificultats lligades a la
rigidesa de les regles de la vida de la presó. Aquesta rigidesa estava
justificada pel fet que la presó de Parma és un presidi de màxima
seguretat i per això ha sigut necessari imaginar-me tot el que em podria
servir per realitzar l’espectacle abans d’entrar hi, abans de conèixer
els participants.

Un
cop pensada la llista de materials, vaig haver de modificar-la. Per
exemple, només podíem fer servir un parell de tisores amb les punxes
arrodonides per a tot el grup de participants; el paper de vidre me’l
concedien només si era tallat a trossos de 5cmx5cm i només tres trossos
per a cadascun; així mateix, també tocaven només una agulla per cosir i
dos pinzells per cap. Les causes d’aixo eren també pel fet que els
presos tenien condemnes molt llargues.

Evidentment
que la manera de treballar en aquest àmbit és totalment diferent de la
manera que normalment faig servir quan treballo amb nois o nens, amb
els quals, per a cada ocasió tinc l’oportunitat d’escullir el material
que més s’adapta a la situació.

També
vaig trobar dificultats a l’hora de formar el grup. Per a aquest
taller em va ajudar una operadora que cada dia treballa a la presó. Vam
treballar junts i vam parlar amb cadascú per explicar-los els
continguts i les finalitats del taller. Així, cadascú podia escollir
lliurament si participar o no.
Alguns
d’ells van decidir participar sense estar del tot segurs, perquè així
tenien la posibilitat de sortir de la cel·la i relacionar-se amb algú
altre.

Un
cop es va formar el grup, abans de començar el taller vam decidir
treballar sobre la formació de l’equip, o sigui, vam intentar motivar un
grup de 8 persones que no es coneixien i que aportarien les seves
diverses històries personals. Generalment, és difícil crear un grup que
es basa sobre una finalitat que ve de l’exterior. En aquest cas, a més,
es tractava de persones que vivien en una condició en la qual la
llibertat i la dignitat vers les accions més senzilles eren negades i,
en conseqüència, s’afavoria el comportament violent vers els altres i la
societat.

Per
a ells, sovint, la vida a la presó imposa que afrontin totes les
situacions individualment, sense relacionar-se. Per contra, en el grup
que es va formar, per assolir l’objectiu de crear un espectacle de
tittelles partint de la construcció de la història va ser indispensable
compartir les propostes de tothom.

Vam dedicar les primeres sessions del taller a fer relaxació terapèutica de grup,  utilitzant el brain-storming
amb el tema de la participació,  de les expectatives i sobre les
titelles. Tot aquest treball per gaudir, durant les dues hores
setmanals, d’un moment que els ajudés a sortir de les dificultats
diàries de l’empresonament.

Puc
dir que vam aconseguir l’objectiu, el clima a dins del grup es va
tornar més tranquil i, a més, alguns d’ells van conseguir donar ajudes a
altres (en el primer grup dos presos tenien patologies psiquiàtriques i
en el segon, tres eren estrangers). Els presos que sabien pintar van
ajudar a aquells que no en sabien, i el mateix va passar amb aquells que
sabien cosir. Vam treballar també les expectatives que tenien vers el
taller. Al principi, cadascú tenia la seva. Uns veien el taller de
titelles com una proposta fora de lloc respecte a les seva edat, la
veien més adequada per a nens. Un d’ells tenia ansietat alhora de
mostrar les seves emocions als altres. D’altres deien que no eren
capaços de fer coses manuals, ni tant sols la titella amb el vestit. I
un altre estava tan excitat i segur de si mateix que se l’havia de parar
perquè els altres tinguessin espai.

Realitzar
les històries va ser molt important per a ells. Van poder treure
moltes de les seves emocions i experiències viscudes. Aquí vaig trobar
moltes semblances amb el treball que faig sovint amb els nens i amb els
discapacitats. La història reflecteix, tanmateix, alguns dels seus
desitjos com la llibertat, l’amistat, l’amor i la feina. Uns desitjos
que al final es realitzen simbòlicament en la història, encara que el
títol que van escollir els retorna a la seva condició actual. Així, el
primer espectacle es va titular El país de Mai Més, que era com dir: vam somniar amb els ulls oberts, vam imaginar els nostres somnis i desitjos, per estem aquí, a la presó.

Podem,
doncs, valorar la tesi per la qual s’atribueix a l’ús de la titella un
important valor terapèutic. Vam poder estimular el seu desig i el
plaer d’exterioritzar les emocions profundes, positivament i
negativament, en un àmbit en el qual, d’una altra manera, hauria sigut
molt difícil de ser expressades.


Ara us faré saber un comentari d’un participant:
C: He dit coses de mi que, amb paraules, no les hauria dit de manera tan senzilla.

Després d’escriure la història vam fer l’escenari, que al principi havia de ser un, però després,
l’entusiasme i el desig de poder oferir un bon producte va fer que ells mateixos decidissin fer-ne dos.
Per
motius de seguretat no vaig poder portar material de fora, per això, a
l’hora d’escollir les músiques cadascú va anar proposar títols de
temes musicals. Després vaig grabar-los en un pen-drive i, gràcies a la gentilesa d’un guàrdia de la presó, vam poder escoltar i escollir la música definitivament.

Al
final vam fixar la data en la qual actuaríem per als altres presos.
Aquí també vam tenir dificultats amb les regles de la presó. No vam
poder assajar amb el teatret de les titelles, ni amb música ni els
moviments d’escena, i vam haver-ho de provar tot mitja hora abans que
comencés el bolo final.

Vaig
apreciar molts canvis en el caràcter dels participants durant tot el
curs del taller. Si al principi les motivacions eren superficials pel
fet que es creien que l’espectacle de titelles era una cosa per a nens,
després, amb el temps, i especialment durant las construcció de la
titella, les motivacions canviaven. Cadascun d’ells va invertir moltes
de les seves emocions per millorar el producte. El cuidaven, el
petinaven, no acabava mai de ser perfecte.

Des
d’un punt de vista personal, aquesta experiència m’ha mostrat una
realitat de la qual només havia sentit a parlar. Segurament va ser un
coneixement que va anar més enllà de la superfície i ens va portar a
explorar zones amagades del nostre interior.

Van
venir a veure el nostre espectacle 150 presos i 20 persones de fora.
Els actors, que des del principi del taller no havien demostrat
preocupacions per mostrar-se al públic, van produir una tensió que em va
semblar funcional per portar a terme l’espectacle de manera
professional.

L’espectacle
va ser considerat un èxit pels altres presos, dels quals els actors
s’esperaven crítiques majors. Llàstima que no vam poder documentar res,
ni amb video ni amb fotos. Vam poder fer només les fotos de les
titelles que us poso aquí baix.

Alguns comentaris dels actors després de l’espectacle:

C:
M’ha agradat molt. He entès que, a més dels actes contra la llei, puc
fer coses normals acceptades també fora d’aquí. He aixecat el meu
nivell d’autoestima.

D:
Des del principi estava convençut que només hauria d’escriure la
història, fer la titella i pintar l’escenari, sense haver de recitar
personalment, perquè em feia vergonya. La nit abans del bolo tenia
ansietat perquè pensava que hauria pogut recitar. Vaig estar excitat
també el dia després. Pensava que havia fet una cosa que hauria acabat
amb la meva reputació de 20 anys de delinqüent. Però vaig veure que
m’equivocava quan vaig sentir els comentaris dels meus companys.
L’espectacle va agradar molt i em va fa entendre que havia fet una cosa
important per a mi mateix.

O: Va ser una experiència molt bona. Tothom ens va felicitar per l’espectacle. Estic satisfet de la feina que vam fer.

S: Em vaig trobar a gust amb el grup. Crec que vaig fer un bon paper.

I aquí teniu unes preguntes que vaig fer arribar a un participant del taller de l’any passat:

1)    Què et va semblar aquesta activitat?

O:
La iniciativa em va semblar des del principi una bona cosa, sobretot
pel fet de fer una cosa nova i pel fet que em va donar la possibilitat
d’obligar-me a aprofitar el temps, i alhora  em va distreure de la dura
realitat de la presó. També pel fet que quan era petit la meva mare em
portava a veure els espectacles de titelles dels Ferrari  (companyia
històrica de Parma). Això em va fer sentir curiositat.


2)    Com et vas sentir durant el taller?

O:
Molt a gust, el grup, els altres, Corrado i Cinzia han sigut
fantàstics, vam establir un bon rollo a poc a poc. L’exemple més bo va
ser construir la trama de l’espectacle. Va ser difícil començar però
després hauríem continuat dies escrivint la història.

3)    Aquesta experiència, la vas fa servir durant la vida en la presó?

O:
Em va servir molt. Em va motivar (en un lloc en el qual es difícil
trobar motivacions). L’experiència va fer millorar la relació entre
nosaltres i ens va donar un bon record personal. Em va enriquir per
dintre.

4)    En quin grau ha sigut important, per a tu, construir la història, la titella i l’espectacle?

O:
Em va emocionar molt el fet que un cop es va acabar l’espectacle em
vaig adonar que podia dur a terme una feina que tant el públic com jo
vam agrair. Agraeixo a la Cinzia i en Corrado per la possibilitat que
ens han donat.

El
mes de setembre de 2009 vam començar un altre cop el taller amb un
grup nou. Era un grup de 5 persones en el qual es va insertar una
aprenent de la Universitat de Ciències de l’Educació.

Amb
aquest grup, d’una banda va ser tot més senzill perquè estaven molt
més motivats que els del grup anterior; de l’altra, vam tenir problemes
perquè entre ells hi havia molts més estrangers.

El
dilluns 21 de juny vam fer la primera i també l’última actuació, o
sigui, l’única, a la presó de Parma. Aquest any, a diferència de l’any
passat, ens van permetre de fer fotos i també de rodar un video de
l’espectacle.


Segona part

Dit
tot això i reconegut en les titelles un fort valor descriptiu, crec
que la titella és l’instrument correcte i adequat per als nens que es
trobin a l’hospital. Per als nens l’hospitalització és segurament un
moment de gran tensió, ansietat i por. En el moment de ser ingressat a
l’hospital, el nen perd les referències diàries; tot el que feia en la
vida normal a l’hospital s’atura, els costums d’espai i de temps
canvien.

Sapigueu
que el japonès s’expressa a través d’ideogrames, que són una mena de
representació imaginària del que volen representar. Em va impressionar
molt el fet que l’ideograma que representa el nen es tradueix
literalment com a el riu que fluex entre dues ribes. Aquesta
imatge explica bé les necessitats del nen. El riu en si mateix és una
imatge en moviment. Una imatge que fluex, una imatge que de petita es va
fent gran, que comprèn un canvi, flueix entre dos ribes i necessita ser canalizat.

Si
ara intentem estendre aquest concepte amb la nostra imaginació veurem
de seguida que si el riu té les ribes massa amples o massa distants el
riu s’encallarà, no fluirà, es tornarà un pantà. Si, en canvi, les
ribes són massa tancades, no hi ha espai, el riu corre massa de pressa,
tendeix a accelerar-se. Si les ribes no són iguals, el riu tendeix a
desbordar pels costats on falta canalizació.

Em
sembla una imatge que, més enllà de moltes reflexions científiques,
tracta de l’exigència fonamental del nen: de ser canalitzat en la ment,
de ser canalitzat de debó, també fisicament entre dues ribes.

Què li passa a l’hospital?
A
l’hospital es realitza el trencament, la fractura d’aquesta idea de
continuïtat positiva de l’existència. El nen no pot entendre per què les
seves ribes no tenen el poder de canalizar-lo dins de l’hospital. Els
pares (en la majoria dels casos) no poden fer res per fer entendre al
seu fill que ells estan sempre al seu costat. El nen no pot entendre per
què no el defensen contra algun tipus d’agressions, o senzillament de
la sensació de mancança, del trencament d’aquesta continuació positiva
de l’existència.

L’hospital
és el lloc del sofriment. Més enllà del sofriment físic (que pot ser
realment fort o no), el que experimenta és segurament un trastorn
mental. Els que estudien una mica la psicologia del desenvolupament
saben que el nen que s’enfronta a un sofriment, sobretot si els pares no
poden intervenir a defensar-lo, podria pensar que tot això és una conseqüència evident d’un mal comportament per part seva.
El nen tendeix a assumir-se la responsabilitat i la culpa d’allò que
li passa i es justifica: un nen no pot pensar que els seus pares són
dolents, fins i tot els nens a qui peguen i els que són violats
tendeixen a justificar els seus pares, i pensen que són ells mateixos
els dolents i, per tant, es mereixen els esdeveniments.

Entengueu ara com és d’important per al nen tenir l’oportunitat d’expressar, de treure la seva por.

I quina és la millor manera de fer servir una titella?

Alguns exemples:

Una
nena de 4 anys, malalta de càncer, estava empipada amb una metgessa
que sovint havia de fer-li proves terapèutiques molt doloroses. La nena
em va explicar aquest assumpte i quan li vaig demanar que parlés
d’això amb la metgessa, la nena em va contestar que no podia perquè
tenia por.
Efectivament,
si ho penseu bé, els metges a l’hospital tenen el poder de decidir si
t’has de quedar o marxar, si t’han de punxar o no. Disposen de la teva
vida de malalt.

Llavors
vaig proposar a la nena de construir una abella amb un fibló molt
llarg fent servir la tècnica de la titella de guant. La nena va
familiaritzar-se amb l’abella i quan es va presentar l’ocasió va punxar
el cul de la metgessa amb el fibló. La primera cosa que la nena va dir
va ser: “No he sigut jo, ha estat l’abella!.” D’aquesta manera va poder
descarregar la seva ira sense una implicació en primera persona,
delegant l’acció a la titella que ella mateixa movia.

Un
altra nena de 7 anys, que després d’una intervenció de cirurgia al
cerebel va tenir la paràlisi momentània del braç esquerre, va haver de
moure una hora al matí i una hora a la tarda els dits de la mà esquerra,
com a deure terapèutic.

Naturalment,
tot això va ser molt difícil i la nena no tenia gens de motivació
emocional que l’empenyés a fer-ho. La conseqüència va ser que quan la
fisioterapeuta sortia d’habitació, ella parava de fer l’exercici, posant
excuses com: estic cansada, em fa mal, etc…

Llavors
vam construir una titella de paper seguint les seves instruccions, on
cada articulació estava lligada amb un fil als seus dits. La titella
estava penjada al pedestal del degoteig i d’ella en sortien cinc anells
que la nena podia posar a la seva mà, així que amb els dits podia
moure-la, donar-li vida, relacionar-la amb els altres. D’aquesta manera
hem pogut prolongar el temps diari de fisioterapia fins que ha arribat a
fer les hores que requerien.

Diapositiva planeta so

Les titelles també són els protagonistes d’una activitat que a diari es fa amb nens a qui s’ha de practicar una cirurgia.

Durant
aquesta activitat es permet a tots els nens i nenes entre els 4 i 9
anys de conèixer i experimentar tots els objectes que es poden trobar a
dins de la sala d’operacions.

Aquesta activitat es diu: El descobriment del planeta S.O. ( Sala d’Operacions).

Com
tots el viatges envers llocs desconeguts, aquest també fa por, però si
ens acompanyen els nostres pares o algú que experimenti primer els
objectes que hi ha fa menys por. Aquí entren en acció les nostres dues
titelles, Giacomino i Lucilla, que acompanyen els nens i les nenes durant el viatge i proven ells primers totes les coses que troben.

Aquesta activitat va comencar el 1998 amb l’objectiu de disminuir l’ansietat dels nens i dels seus pares.     

Diversos
estudis fets ens van demostrar que l’objectiu va ser aconseguit, tant,
que l’activitat va ser oficialitzada, ara fa molts anys, en les bases
cirúrgiques de l’hospital.

La mateixa activitat va ser traslladada a altres hospitals italians: Sassari, Reggio Emilia, Torino.

Un
altre moment en el qual és important l’ús de la titella és quan s’ha
d’explicar al nen la injecció del catèter venós central, que s’aplica a
tots els nens malalts de càncer per evitar haver de punxar-los cada
vegada que han de passar la teràpia antiblàstica.

Els dies abans de la injecció del catèter, ensenyem al nen aquesta titella (foto,)
en la qual vam aplicar un catèter per fer veure on es posa, com es
porta, per què serveix, etc…, ja que formarà part de la vida del nen
per almenys 3 anys.


CIP E CIOP

Ara
us ensenyaré un altre video. És un espectacle de titelles totalment
fet per un nen de 8 anys malalt de leucèmia des dels 2 anys. Sovint
proposo als nens, si ho volen, de construir plegats la història i els
personatges, i la posterior actuació. La representació es fa en la
mateixa habitació on es troben ingresats, ja que sovint no poden sortir
per la falta de defenses imunitàries.

Us
explico breument la història d’aquest nen. Es va posar malalt als 2
anys. Va passar tots els cicles de la quimioteràpia. Als 4 anys la
malaltia va anar en recessió, o sigui que no hi havia cèl·lules malaltes
en el seu organisme. Va estar en aquesta situació un any. Després va
tenir una recaiguda, la malaltia va tornar. Va fer un altre cop tot el
procés de quimioteràpia mentre esperava un donant de medul·la. La
malaltia es va aturar per segona vegada però als 7 anys va tenir la
segona recaiguda. En aquest punt va ser necessari i urgent el
transplantament de la medul·la però no es trobava un donant compatible.
Els metges van decidir que no era possible esperar més i que el donant
havia de ser un dels pares, malgrat que el pecentatge del pronòstic no
era bo. El nen estava perfectament assabentat de tot això, ja que havia
passat quasi tota la vida a l’hospital.

Un dia em va demanar si podia fer un espectacle de titelles fent servir una història que va escriure ell mateix.

Aquí teniu l’espectacle, aniré parant el video per llegir-vos els diàlegs.

Sóc el narrador.

Com podeu veure el teatret està muntat sobre al llit, mantingut recte per dos pedestals per a suero i un drap entre ells.

Les aventures de Cip i Ciop

Narrador.  Hi havia una vegada un gos que es deia Pallino i dos ocells que es deien Cip i Ciop.

Cip:  Portaré els ous damunt de l’arbre.

Ciop: Em quedaré de guàrdia.

Narrador: De sobte, arriba un caçador.

Ciop:  Cip, alerta, el caçador et vol disparar!

Narrador: Mentre el caçador està apuntant amb el seu fusell arriba el gos Pallino.

Pallino: Vés-te’n d’aquí, caçador dolent!

Narrador:
El caçador s’escapa espantat. Un cop passa el perill, Cip i Ciop
tornen damunt de l’arbre i veuen que els ous comencen a obrir-se.

Ciop: Mira, Cip, els ous comencen a obrir-se!

Cip : Que bé,  estic content de debó.

Narrador: El gos Pallino posa un rètol amb una inscripció que diu: Prohibit caçar, el posa a terra i s’hi ajup a sota.

Pallino:  Sento curiositat per si algun altre caçador és capaç de molestar-me a mi i els meus amics.

Narrador:
Després, Cip i Ciop amb els altres petits ocells volen damunt del
rètol i es posen a cantar feliços. Pallino es desperta amb el cant dels
ocells, que el agraeixen la seva ajuda.

Cip Ciop i els ocellets: Gràcies, gràcies, gràcies!

Heu
vist com aquesta historieta, simple a primera vista, en realitat està
plena de significat i emocions. D’altra banda, el nen ha escollit les
titelles com a forma de comunicació per exterioritzar les pors i
l’ansietat. I crec que això és una altra confirmació de la importància
del teatre de figura com a element comunicatiu important.

Gràcies.

Deixa un comentari

ca
Saltar al contingut