Experiències de teràpia amb titelles
Europa
Bulgaria
- Intervencions en Orfenats
- El Mètode de Titelles en l’Educació Especialitzada a Bulgària
1. Intervencions en Orfenats
Aglika Ivantcheva. Titellaire. Sofia (8)
L’associació “Marioneta i Teràpia” de Bulgària va néixer a Sofia l’any 1992.
Intervenen en diferents sectors:
– Centres de nens discapacitats i orfenats.
– Participació en la formació d’estudiants, educadors i psicòlegs.
– Participació en l’organització de “classes vertes” (són classes dins l’horari escolar on es fan descobertes de temes que tinguin a veure amb l’educació de l’ infant)en les classes ordinàries.
L’associació té un programa en el que la finalitat és introduir el titella en els orfenats. És una feina difícil perquè a Bulgària, la major part d’orfenats es troben aïllats, lluny de les ciutats, en les muntanyes o en petits pobles. Les condicions de vida en aquests llocs són molt dures: males condicions d’habitatge, de calefacció, d’equipament, de recursos educatius i de falta d’aigua. Els nens d’allà no tenen una veritable infància, són adults des dels 8 anys, però tenen una edat mental de 3 o 4 anys, perquè els hi falta l’amor dels pares. La tendència de la societat búlgara a ignorar els problemes dels orfenats subsisteix.
L’equip que treballa en aquests orfenats consta de 3 titellaires professionals.
Realitzen la representació i fan tallers de titelles amb materials quotidians. Un cop els nens han construït els titelles, improvisen una història. El problema que es troben és que el personal dels orfenats es mostra rebec a aquest tipus d’activitat, i ignora la importància de la imaginació i creació pel desenvolupament dels nens. El personal que treballa en aquests centres no té estudis.
Aquest treball està subvencionat per una fundació de les més riques de Bulgària: la Société Hover.
(8) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995
2. El Mètode de Titelles en l’Educació Especialitzada a Bulgària
Svetlana Chirstova. Educadora Especialitzada i Professora a la Universitat de Sofia (9)
A Bulgària existeix un sistema d’educadors especialitzats per nens discapacitats mentals o amb deficiències ortofòniques, autístiques, de visió y neuropsicològiques.
Els nens que tenen una lleugera discapacitat mental segueixen un programa d’ensenyament que engloba matèries escolars generalsdins l’escola ordinària, aquest programa està reduït i qualitativament modificat.
Els nens amb discapacitats mentals moderades, greus o profundes estan en institucions “social-home” on hi ha un ortofonista que pot treballar amb ells de manera individual. Aquests nens no reben la preparació necessària per la vida social. Són inestables emocionalment i els hi manca l’hàbit de comunicar-se amb els altres. Malauradament pels nens, aquests són objectes d’estudis científics i d’experimentacions. Pels professionals que tracten amb ells, és més important la cerca científica i fer un diagnòstic per provar que el nen és anormal, que buscar els mitjans pel seu desenvolupament.
“L’element més important del nostre treball és que el nen no és un simple espectador, participa en el joc. Tractem amb nens amb handicaps mentals.
Hem dividitl’organització del nostre treball en 11 etapes:
- Preparació, preliminars (crear condicions favorables i fer néixer les ganes de participar en el joc)
- Presentació d’un fragment musical
- Animació dels objectes que ens envolten
- Creació d’un conte improvisat amb els titelles
- Narració d’un conte ja conegut i la seva representació
- Preparació de materials i titelles pel joc teatral
- Realització d’un dibuix del personatge preferit
- Elaboració d’un titella
- Creació de l’escenari del conte
- Representació de l’espectacle
- Reunió per parlar de les impressions
Aquestes etapes poden ser movibles, depenent del moment del nen.
Poden allargar-se o escurçar-se.
Els nens fan els titelles tot sols. No se’ls obliga a fer els ulls, les orelles…
Fem les sessions amb grups heterogenis. ( de 3 a 5 nens/es) .Per exemple: un grup de nens amb handicaps mentals lleugers i moderats, un grup compost per nens amb handicaps mentals que tenen deficiències d’ordre sensorial o motor…
La més eficaç de les etapes que treballem és la de la construcció del titella. En aquesta etapa totes les restriccions i obstacles es trenquen. I a partir d’aquí s’obra la via per la realització i desenvolupament per totes les formes de comunicació.
En el curs del nostre treball hem observat l’evolució de certs fenòmens psíquics importants per la socialització. La motricitat fina es desenvolupa i els nens prenen l’hàbit de fer ells mateixos certes operacions delicades del treball.
Prenen l’hàbit de tenir cura de la seva aparença, els seus vestits i de la seva higiene.
Els mitjans d’expressió, els moviments del cos, el domini de la veu són adquisicions noves. Els nens formen o corregeixen el concepte d’ells mateixos i de la realitat que els envolta. Les aptituds de prendre decisions de manera autònoma, d’observar i de controlar són desenvolupades.”
Amnistia Internacional ha denunciat les condicions inhumanes que pateixen les persones amb discapacitats (homes, dones, nens i nenes).
“Els nens segueixen estan internats en llars socials com a resultat de diagnòstics inadequats i sense esperança de seguiment ni de reevaluació del seu estat. Les condicions físiques d’aquestes llars són cruels, inhumanes i degradants.
Moltes persones amb discapacitat mental estan allotjades en edificis en runes. Les parets, el terra i la roba del llit amb freqüència estan bruts d’excrements. Encara que les condicions d’algunes institucions hagi millorat considerablement, els nens internats en elles segueixen sense rebre atenció mèdica adequada ni la rehabilitació apropiada. Als més discapacitats se’ls abandona en dia sencer al llit, sense joguines, ni activitats organitzades, ni estímuls visuals. Quan arriben a l’edat adulta aquests nens són incapaços de comunicar-se amb d’altres o de fer res per compte pròpia. Els han institucionalitzat per la resta de la seva vida.”
Irene Khan. Secretària d’ Amnistia Internacional. 2002
(9) MARIONNETTE ET THERAPIE. Número 24 – 1995
