La meva cara diu

La meva cara diu…

d’una vara. Ella se la carregava a l’esquena quan havia d’anar a buscar aigua.Una de les galledes estava esquerdada i l’altra era perfecta. Aquesta última arribava sempre plena d’aigua després de la llarga caminada des del torrent fins a la casa. En canvi, l’altra galleda arribava mig buida.Durant molt de temps, la dona va arribar cada dia a casa seva amb només una galleda i mitja d’aigua.Naturalment, la galleda perfecta estava molt orgullosa del seu propi resultat; i la pobra galleda esquerdada se sentia avergonyida de fer només la meitat de la seva feina. Després de dos anys reflexionant sobre la seva pròpia i amarga derrota per estar esquerdada, la galleda va parlar amb la senyora durant el camí:“Sento vergonya de mi mateixa, perquè aquestes esquerdes que tinc em fan perdre la meitat de l’aigua durant el camí fins a casa teva.”La dona va somriure: “Has vist quines flors més boniques hi ha al teu costat del camí? Jo coneixia el teu defecte i vaig sembrar-hi llavors. Cada dia, quan tornàvem, tu les regaves. Durant aquests dos anys he pogut collir flors per guarnir casa meva! Si tu no fossis com ets, jo no hauria pogut gaudir d’aquest privilegi! ”Cal acceptar a cadascú tal i com és… i descobrir-hi les coses positives tot potenciant-les.”