Conferència Gilbert Meyer

III Jornada Internacional Educació i titelles
Conferència Gilbert Meyer. França

Els titelles per facilitar l’expressió i per gestionar les emocions contradictòries dels nens malalts de SIDA.

1. Un món canviant ple de contradiccions

Avui
dia, com subratlla Michel Lacroix en els seus assajos sobre “El culte
de l’emoció” (publicat per Flammarion), l’emoció s’ha convertit en un
objecte de màrqueting com qualsevol altra mercaderia.
Els
amos del nostre oci calculant acuradament l’impacte de les seves eines
alternant horror, sorpresa, tristesa, ràbia, alleujament, la compassió,
alegria, en un joc de contrastos que ens manté en suspens. Tot va molt
ràpid i la renovació de la vida emocional a través dels canals de
circulació incorporen pel·lícules, videojocs, que ens projecten cap als
tons forts de l’experiència del món.
Aquestes
emocions proposats per una banda i buscades per l’altre són d’una
tipologia explosiva. Totes aquestes emocions-xoc de sensacions fortes,
ens envaeixen durant tot el dia. S’enganxen sovint de manera exagerada
en la definició de la paraula emoció que significa “Qui es posa en
marxa”
Aquesta
hiper emotivitat que apareix sovint amaga una manca de recerca de
l’esperança que és la que dóna oportunitat als nostres problemes i
temors. Ens enfrontem a un excés d’emocions que, malauradament, sovint
amaga la sensibilitat de l’anestèsia.
Estem
atrapats en un joc de contradicció entre l’explosió d’emocions i
sentiments. Aquesta pobresa emocional desequilibra la nostra vida
afectiva i ens mostra que l’emoció pot ser alhora un avantatge i pot ser
un perill.
Quan
per una raó o altra, hi ha hagut una alteració de la nostra
sensibilitat, hem de donar materials per tornar a aprendre a viure de
les coses simples i naturals. És per això que estem obligats a passar a
través de tercers en les nostres relacions, els mediadors que ens poden
ajudar a encarar el que se’ns escapa.
  Els
titelles, amb la seva peculiar forma de tocar les emocions són uns
auxiliars que permeten una acció estructurant en el caos de les emocions
i poden convertir-se en aliats de la raó que permet donar un caràcter
més durable als sentiments.




2. Entre el blanc i el negre reinventem els colors de l’arc de Sant Martí.

En un món fosc de blanc i negre, la tremolor de l’emoció li dóna color a tot el món i desperta un ressò emocional.
Hem
d’aprendre de nou a tenir contacte amb els colors primaris i donar
atractiu a les sensacions, crear el retorn pel gust de dir les nostres
emocions cara a cara a un món insípid. 
Necessitem una forma simple de trobar la manera que l’emoció es converteix en un ritu
que utilitzi els cinc sentits: veure, tocar, sentir, olorar, gust.
Donant color a les emocions estem tractant de dir l’inefable. Podrem dir tenir por blava, estar vermell de ràbia…
Tots
estem afectats per diversos problemes i totes les ordres que se’ns
presenten, van des de l’interior cap a fora i també de l’exterior cap a
dins d’un mateix. Per exemple una mala notícia ocupa els nostres
pensaments o una bona nova ens fa esclatar d’alegría.
Per tant, requereix una reorientació de l’expressió, d’alguna cosa que corre en cercles o que està equivocada.
L’emoció
pot ser una forma de fugir d’un mateix, però també participa en la cura
d’un mateix per estructurar la nostra individualitat en un món que
constantment se’ns escapa.
Però com fer front a tot això?
Per
exemple al Congo, en algunes tribus, hi ha un ritual en el que
s’ofereix una màscara « lega » a un nen que té un problema. Aquesta
petita màscara carregarà amb tots els problemes. El nen sosté la màscara
i la màscara s’ocupa del problema.
Així, el nen s’allibera i, sovint les coses milloren per si mateixes.
Bé,
suposo que coneixeu les nines d’Amèrica del Sud en les que els nens
confien les seves preocupacions abans de dormir … Exemples com aquests
hi han molts en el món.
Aquests exemples ens demostren que els titelles, els ninots en la seva innocència ens poden donar algunes respostes.
L’emoció participa en la vida de l’ànima i el cos, es troba en la interfase dels dos components de la naturalesa humana.
L’emoció
forma part del cos, es transmet per calfreds, sudoració, nus a la gola…
convertint així les zones sensibles del cos en un tercer objecte…
El
titella amb la seva presència és un mirall de nosaltres mateixos,
permet poder tornar a contemplar el que està succeint en la nostre vida
interior, recercar afectes, sentiments i expressar-los.
En
el procés, els terapeutes i formadors, sovint possen èmfasi en la
necessitat de tornar a connectar amb el jo interior a través del
sentiment, per a descobrir la veritable identitat.
Amb
la construcció d’un titella es passa per un desdoblement de l’emoció,
per una revelació i per l’autoobservació de la consciència de si mateix
plasmada a fora.
Fent
els moviments a través d’una obra de teatre de titelles permet passar
de l’emoció viscuda a reviure-la en un context transposat.
Per a la construcció dels titelles encarnem els espectres que ens preocupen que són del domini de la inhumanitat.
Creem així unes figures que amb el nostre implus reviuen una nova vida inventada.
En
una recent visita al Txad, he treballat en un equip de tractament
psicològic per afavorir l’expressió dels nens afectats pel VIH SIDA. Jo
mateix em vaig mirar tots els aspectes de la gestió del programa per
entendre alguna cosa.
Com pot un nen està així i entendre el que està li està passant?
Tot sol no pot fer res. No n’hi ha prou amb dir i explicar. L’hem de posar en una situació per poder experimentar coses.
És
només a través de la complicitat dels petits titelles de tija de
diferents colors que pot establir una sèrie de jocs i durant l’etapa de
creació els nens es deixen portar i s’atreveixen a expressar alguna
cosa.


Les
consignes del joc implicaven un treball sobre l’espai, sobre el cos,
sobre la interacció dels nens, sobre la introducció d’espais imaginaris:
per exemple, un viatge en autobús, o una imitació del món quotidià (el
joc del telèfon ).


El
nen s’atreveix a explicar a través del titella, el titella observa i
diu el que comprèn i el que no comprèn. El titella està en contacte
directe amb la confusa situació que li fa viure el manipulador i li
permet al nen expressar el torrent d’emocions i preguntes que l’atabalen
controlant el desenvolupament dels esdeveniments. La consigna al
principi era simplement treballar en la respiració que està vinculada
als canvis emocionals.
A
continuació, vàrem fer una sèrie de jocs en grup amb un tros de roba
tallat en forma de cercle al voltant de la qual es poden col·locar vuit
persones, cadascuna de les quals pot manipular un titella de color  per
sota i interactuar amb el reste de titelles.



Aquest espai desenvolupa un marc lúdic, però sobretot un quadre carregat de significat.
Dirigim
pas a pas la posada en escena en el mateix instant present veient el
potencial emocional de cadascú i el titella és un component instrumental
que permet cultivar les seves emocions.
Els
problemes associats amb la repressió condueixen a una ruptura amb un
mateix, l’escissió de la personalitat, fins i tot una forma d’autisme
sovint circumstancial vinculat a una fita, aquí per exemple relacionada
amb la malaltia de la SIDA: el subjecte es nega a admetre que sent
emocions, hi ha una renúncia contra la incomprensió.
Aquesta
auto-negació implica un desdoblament interior, alhora amb els titelles
es pot exterioritzar i tenir el doble davant d’un mateix.
Crear
amb els titelles situacions-mirall per identificar les pròpies emocions
amb les  dels altres, permet passar per les emocions experimentades en
si mateixes o per si mateixes.
Es
tracta de desentranyar el que aclapara a l’individu i que sembla
incontrolable, ja que degrada la seva imatge en el seu entorn.
El titella no cal protegir-lo, no és el nostre ego, pot ser com la nina que té la nena i que la castiga de manera intransigent.
Donaré un exemple amb imatges de les històries que s’han fet a partir de carbasses per fer front al problema de l’estigma.
Amb
petites carabasses pirogravades, hem representat amb una jove els
temors i les emocions pels que passa una dona que té SIDA, com ella i
els seus fills són rebutjats per les co-esposes, però també com ella
agafa amb valentia el seu destí i no es deixen abatre pel seu drama.




En
aquest exemple, les emocions dels espectadors han estat molt directes i
honestes en quan a les llàgrimes, a la la vacil·lació de la dona, i
sobretot fent costat a la víctima indefensa. Les persones van ser
capaces d’identificar les emocions expressades en públic sense que es
convertís en un psicodrama, i el públic va aplaudir la situació que
normalment viu d’una manera oculta.
Aquest
és un exemple de com podem lluitar contra les repressions socials de
les emocions, i la forma d’alliberar-se de les limitacions socials, com
el titella pot ser un instrument d’ insurrecció contra l’ordre
multisecular. En els dos exemples que citaré  estem en ple drama sobre
l’estigmatització i sobre com denunciar els hàbits i costums que creen
problemes.
Cada família, cada grup social es nodreix de les seves pròpies micro-cultures emocionals.
Un
altre exemple en les Comores, en el marc d’una epidèmia de còlera, es
van utilitzar els titelles per denunciar la llei caduca, els falsos
rumors, i els costums que estaven causant la propagació.


On
vaig tenir una bonica experiència va ser quan dues noies van voler
tornar a representar una obra prohibida uns mesos abans, sobre el dret
de les nenes a triar la seva parella sentimental. Cal dir que la majoria
de les nenes de 12 a 14 anys són obligades a casar-se amb homes molt
més grans en contra de la seva voluntat.
L’obra
de teatre va ser prohibida, però quan es va fer amb els titelles, la
mateixa representació va ser aplaudida per un públic commogut fins a les
llàgrimes.
Que ha passat?
Els
titelles prenen distància dels drames grans i ocults en un món en
miniatura, però sobretot donen un espai simbòlic i un marc que evita
caure en el psicodrama.
La
creació d’un microcosmos va ajudar a comunicar el missatge i les
emocions sense atacar frontalment a la societat existent. Els cossos de
cartró que qüestionen els codis socials poden fer aquestes
reivindicacions, mentre que els cossos de les joves actrius no poden
perquè estan arrelats en el món real i la vida quotidiana. S’accepta
perquè no és del món real, perquè és un petit marc manejable i ben
identificable. Per tant, sembla menys perillós i subversiu.

3-El titella és una paraula que és (Claudel)

Fer
teràpia amb titelles i, especialment, en el meu cas per intervenir en
els camps de la teràpia psicosocial és escollir, és situar el meu
coneixement entre dues famílies diferents de mètodes psicoterapèutics:
els que treballen en el camp verbal i els que ho fan en el camp no
verbal. 
D’una
banda hi ha el quadre verbal que estructura i d’altre el que engloba
els moviments, els crits, el gest, els exercicis vocals, les llàgrimes,
la respiració, la creació tàctil de la matèria …
Amb
la titella dirigim un alliberament de les emocions en diverses capes,
mitjançant processos físics i energètics, i per la banda estructurant
del joc i les consignes teatrals. 
La posada en escena de l’obra de teatre de titelles prèn la importància del paper de la tragèdia.
Aristòtil
en la seva poesia, parlava de la tragèdia com un espectacle que
“desperta la pietat i la por, i purga les emocions pròpies dels drames
de la vida”
Els
titelles ens mostren que l’emoció no es considera com un abscés que
s’ha de buidar, o com una condició que ha de ser curada. L’emoció és un
fi en si mateix, desitjable, ja que reflecteix la nostra veritable
identitat.
Podem
emplaçar el titella en un nou concepte de catarsi: l’objectiu no és
alliberar-se de l’emoció, sinó alliberar l’emoció perquè actui d’una
altra manera.
Alliberar les emocions amb el suport dels titelles és també crear un espai i un temps per compartir aquestes emocions.
Així,
podem fer passar un magma sacsejador de les emocions-xoc que ens
inquieten, una mica com ninots amb els seus becs paroxístics, i que ens
porti cap a una sortida de les emocions-sentiments, que pel contrari
volen assentar-se en el nostre interior com els al·luvions.
A
través de la repetició del joc i les accions fetes pels titelles podem
obrir lentament les portes d’entrada a la profunditat d’un mateix.
S’enriqueix la vida interior. I hi ha una nova conversa amb un mateix que s’instal·la.
Així com diria Rousseau “el sentiment entra en el cor”
L’emoció
i el sentiment es converteixen en la promesa d’una vida atenta que ens
unifica, mentre que l’emoció-xoc ens agita i ens condueix a una vida
distreta que ens dispersa ..
Les històries que ens expliquen els titelles, ens porten a prestar atenció a coses de la vida.
Hi
ha la qüestió del temps: per canviar la seva vida emocional, hem de
donar-nos un temps, disminuir el ritme de la seva existència, la
lentitut allarga el curt espai entre el passat i el futur. El titella
dona profunditat al present.
El
temps de la construcció, fer i desfer per millorar els titelles, passa
per la repetició positiva en el joc teatral, això és el que dona temps
per sentir d’una altra manera.
Per una part deixar ser l’èsser i per una altra canviar el nostre punt de vista per atraure de nou la nostra vida emocional.
Així els titelles ens conviden a acollir a l’alteritat dins nostre i al voltant nostre.
Podem de nou admirar altres possibles i fins i tot donar un paper estructurant en l’admiració que ens uneix.
Així
l’admiració compartida en « juguem junts »  per als altres que ens
miren i que viuen les emocions amb nosaltres, com a espectadors, ens fa
establir un vincle social. Una espècie de comunió que crea el
significat.

Deixa un comentari

ca
Saltar al contingut