Conferència Richard Bouchard 2015

V Jornada Internacional Educació i titelles 2015
Conferència Richard Bouchard. Quèbec. Canadà.



Des de l’ombra al color; el titella, un
suport emocional.
ENAM amb el seu programa alternatiu de salut mental
aborda des de fa molts anys la creació d’espectacles de titelles amb pacients
que conviuen amb problemes mentals. El seu programa té com a objectiu permetre
la reinserció social en la societat d’aquestes persones extremadament vulnerables.
En les activitats desenvolupades en el seu programa
d’intervenció hi ha la utilització dels titelles per explicar. L’ENAM fa servir
el món dels titelles amb els seus pacients. Aquests titelles es converteixen en
una eina eficaç en la intervenció i en un doble de sí mateixos. També es
converteix en el suport emocional que absorbeix el patiment de la persona que
el crea, que li dona vida i que l’ubica en una història que ell mateix ha
inventat.
“Jugar el propi paper en una obra fa que aquest paper
sigui una funció important en el desenvolupament i resultat de la història. És l’inserció del seu paper social pel que fa al conjunt de la societat.  Per tornar a apropiar-se
del seu propi paper ho ha d’experimentar des de fora projectant-lo. En aquests
moments hi ha una transferència i s’aprèn a mirar sense judicis emocionals.”
En aquesta conferència, presentaré un breu vídeo
creat pel cineasta i fotògraf Alain Corneau i el testimoni de Nadia Côté, una
participant en el programa ENAM. 
INTERVENCIÓ
Hola, el meu nom és Nadia Côté, i vaig a compartir
amb vostès el meu viatge de la vida.
Tothom recorda els esdeveniments l’11 de setembre de
2001, la caiguda de les dues torres del World Trade Center. Per a mi, va ser el
meu cap el que es va enfonsar. Els fonaments de la meva vida es van ensorrar
sota els meus peus fins 12 anys més tard quan vaig conèixer un àngel que em va
donar esperança.
Entre aquests dos esdeveniments, vaig viure els
pitjors anys de la meva vida.
Constantment vivia en una muntanya russa d’emocions:
la por es va apoderar de mi, el dolor, la ira, la desesperació i els crits
d’alerta. Per primera vegada a la vida, vaig sentir l’ansietat, l’angoixa,
l’aïllament i múltiples hospitalitzacions i tractaments de salut mental que
intentaven ajudar-me a sortir i adquirir eines per reparar el meu cervell que
tenia completament disparat. Per no parlar del meu seguiment de 12 anys amb el
meu psiquiatre que va estar treballant amb mi.
Però el pitjor va ser que els que m’envoltaven havien
canviat la seva mirada cap a mi. De ser mare, empresària i l’orgull dels meus
pares, em vaig convertir en una “boja”, menys que res, em miraven amb
menyspreu i em vaig acabar estigmatitzant a mi mateixa.
El 14 de febrer de 2008, la col·locació de la meva
filla petita de dos anys i mig en llars d’acollida va acabar d’enfonsar-me. La
poca esperança que em quedava va marxar amb la meva filla.
Automàticament, em van etiquetar “no apta per tenir
cura de la seva filla”.
Així, a mitjans de setembre de 2012, vaig conèixer el
meu àngel i em va parlar sobre l’ ENAM. Una mica sorprèsa, li vaig preguntar
que com era que durant 12 anys que he estat tractada mentalment, mai havia
sentit parlar de l’ ENAM. Necessitava sortir de l’aïllament i de l’ambient
negatiu que m’envoltava. Em van convidar a visitar l’escola. Vaig acceptar la
invitació i em vaig embarcar en aquesta nova aventura. El meu cor sabia que
allà estava el camí de la meva vida i això em va donar esperança per un nou
començament. Aquest lloc em permetia ser qui sóc, i treballar en mi per arribar
a gestionar les meves emocions.
Han passat 18 mesos des que vaig tenir l’oportunitat
de treballar en el programa d’ENAM, un lloc on vaig trobar sentit a la meva
vida. Amb les moltes activitats que hi havia, vaig trobar una forma de vida i una
rutina. Em va servir per veure les meves fortaleses i descobrir qui era jo.
També em va ajudar a trobar la meva identitat i em va donar confiança. Així
vaig recuperar la meva autoestima i una mare que havia perdut per complet.
L’ENAM no solament em va ajudar, sinó que també va ajudar a les meves dues
filles a recuperar la seva mare.
L’ENAM, també és per a mi un lloc on em trobo amb
gent a la que em sento molt lligada i que m’ajuden a seguir: el Sr. Bernard, el
meu àngel, Carl el meu pastor i Christina la meva pastoreta.  Estic molt orgullosa d’haver treballat amb
ells i he vist com he evolucionat des de la meva arribada al centre.
Avui la meva vida és molt més fàcil. Continuo el meu
aprenentatge en l’ENAM, i segueixo fent el seguiment amb la meva doctora. A
més, ara vaig a realitzar un estudi sobre psicoeducació en trastorn de
personalitat límit per continuar reforçant el meu coneixement. Ara veig un
futur molt positiu. Em sento una persona útil per la societat.

Text del vídeo: La tècnica segons Pierre, Steeve
i Sylvie.
Veure a Internet: www.la fabrique culturelle.
ENAM.
El color de les ombres. 5 petits vídeos de 5
minuts.
1.
Pierre: La salvació a través de l’art. Quan es crea, a vegades els pensaments
mòrbids es magnifiquen. Quan es crea, es fa una activitat que satisfà l’ego i
que satisfà la necessitat de ser útil.
2.
Steeve: En comptes de parar una crisi amb la medicació, això m’ha permès treure
fora tot el que em sobrava amb els personatges, amb els titelles. En la
fabricació … donant un nom, una identitat …
3.
Pierre: L’art és útil a la
societat. Aquí estem junts per a realitzar una tasca comuna,
i un treball útil. Perquè no és broma venir aquí, fer el que estem fent, és
útil per al nostre benestar mental i per la nostra salut mental.
4.
Steeve: ENAM, quan vaig arribar aquí vaig pensar que era ridícul … utilitzar
un titella per expressar-se. A força de veure els altres enlluernats quan ho
feien bé … em vaig enganxar al carro … És des de llavors que la gent de
l’equip es van donar compte abans que jo de les coses que era capaç de fer. Jo
pensava que no seria capaç de fer-ho.
5.
Sylvie: Vaig descobrir que era capaç de funcionar. Jo estava confinada en una
petita bombolla. A veure! Puc fer-ho jo mateixa? Estic satisfeta de mi mateixa!
Sí que puc! Mai he controlat la meva santa vida! Era analfabeta i tenia
dificultats per llegir i escriure. Però amb l’ENAM … sembla màgia. I
t’adones: Hey! Vaig fet coses! Em van ajudar, la Paula em va ajudar molt i
uauu! Vaig aconseguir una bona història! Aquest any vaig fer la meva pròpia
història. Estava orgullosa de mi mateixa! Mai havia fet res bé!
6.
Això em va permetre obrir els ulls. Després de mostrar el que realment hi havia
en mi i no amagar-me darrera un mur…Em va permetre deixar la medicació. Prenia
onze medicaments diferents al dia.
7.
Pierre: Crec es tracta massa la salut mental amb la química … Això és
limitat! Sé que, com en els EUA en altres llocs, es fan teràpies. Al Canadà
també hi han, però es considera massa car, massa costós … Així que ens omplen
de química i solament aconsegueixen adormir el mal, al meu entendre.
8.
Steeve: En els moments de tancament … és el titella que em va permetre treure
el que sentia. En els moments en què em preguntava: Haig
de parar? Haig de continuar? El titella em permetia treure tot això! Perquè a
vegades, anava a la feina, frustrat … però a la tarda, aquesta sensació havia
marxat …
9.
Sylvie: El dolor que tens, sembla que l’ expresses amb altres coses. Quan estàs
tancat i no ets capaç d’expressar-te a través de la teva boca, pots
expressar-te amb l’obra de teatre, amb el dibuix o la pintura. (es colpeja la
cama)  Per a mi és això!
10.
Steeve: Els titelles són a la sala, donant voltes … per a mi, és el dolor de
cadascú … tothom ho ha tret tot. És com, el trofeu …, les experiències que
són capaces de sortir de la persona. És com jo dic: Ah! Me les vaig arreglar
per sortir de la droga i vaig fer un personatge alcohòlic o drogadicte que s’ha
quedat allà. Ara no està en mi. Es va quedar al titella.
 

CA
FR EN ES CA